Quina batussa s’ha organitzat arran d’una vinyeta de l’humorista Edi. Per si algú no ha tingut ocasió de veure-la, es va publicar el proppassat dia catorze d’aquest mes, al Diari de Terrassa. Un cop visualitzada, cadascú tindrà elements de judici suficients per poder posicionar-se. Sense que els meus comentaris posteriors condicionin la presa de decisions personal de tothom.
La primera -i potser única- reflexió immediata que se m’acut és que aquest senyor no té clar el concepte de llibertat d’expressió. Tot no es pot dir. No es pot matar tot el que és gras. Com tampoc no és bo posar més pa que formatge en cap situació de dubte. Cal respectar continguts i format de presentació de tota expressió literària o comunicacional. Sense que mai no es pugui ferir la susceptibilitat de ningú: ja sigui col·lectiu femení, immigrants, persones d’una altra raça, aturats, homosexuals, etcètera. En aquesta línia, qui escriu -o potser dibuixa, com és el cas que analitzem- ha de fer gala d’una forta dosi d’empatia. Per damunt de tot.
Aquest concepte té límits. I tant! Vénen marcats, en primer lloc, per la deontologia professional. Dit d’altra manera, allò que alguns -a hores d’ara- qualifiquen com a línia vermella, que no es pot traspassar. Una assignatura que, a priori, podria semblar una mena de marieta… Però que té gran importància en el camp dels mass-media, l’advocacia, la medecina, l’arquitectura i moltes altres branques del saber humà. Ara, tanmateix, no és moment de fer una gran dissertació sobre què hi ha realment al rerafons d’aquest terme acadèmic.
En un article anterior, ja vaig mullar-me sobre aquesta qüestió. Fou, aproximadament, fa uns quinze mesos. En motiu de la barbàrie de l’atemptat del setmanari Charlie Hebdo, a París. És ben cert que, en aquell fet luctuós, hi va haver periodistes que van perdre-hi la vida. Tot i que el tema sempre serà objecte de debat, es fa necessari insistir en arguments molt clars i contundents. Mai ningú no pot defensar-se amb la resposta fàcil que no ho sabia. Que no hi vaig pensar. O que va ésser de manera inconscient. Prou de driblings!
Vull ésser transparent i, alhora, dràstic: el senyor Edi -des del màxim respecte envers la seva persona- s’ha passat vint-i-quatre pobles. Tots -i jo el primer- hem rigut les seves gràcies o la seva sornegueria. En el cas que ens ocupa, malgrat que sigui una ocasió isolada, heu pixat fora de test… És per això que us suggereixo -des de la meva modèstia- que demaneu excuses a totes aquelles persones que s’hagin pogut sentir ofeses amb el desencert.
Potser més d’un em retraurà que la balança de tiretes humorístiques encertades d’aquest senyor ultrapassa -en molt- el de les seves patinades. Tant se val! Tot reconeixent-li els seus mèrits, cal que afini el llapis i en prengui nota.
En el fons del fons, no es tracta d’aprendre a encaixar agressions. Per damunt de tot, prima el principi que ningú no s’ha de sentir agredit. Cal que atorguem aquest dret a poques persones. Les menys possibles. Acceptem el fet diferencial de cadascú i convinguem que no el podem canviar. Ni tan sols intentar-ho. Llavors, la tendència a sentir-nos atacats per qualsevol tipus de comportament es dilueix. Sí…, senyor Edi ? De molt bon rotllo.
