En Xavier Marcet escrivia el proppassat diumenge a la Vanguardia (12.2.017) un interessant article sobre la incidència de la mediocritat en l’evolució i desenvolupament empresarial ("Empresas y mediocridad"). Entenc que com a bon coneixedor d’aquest món li preocupa i fa incidència en les greus repercussions que pot tenir aquesta llosa en el creixement i desenvolupament de tota mena de negocis. M’agrada en especial la frase: "Las empresas mediocres tienden a ser complicadas porque se llenan de gente complicada". Totalment d’acord que ens trobem davant un obstacle de gran magnitud i sovint condemnatori vers una inevitable fallida, desprestigi i tancament.
Em va agradar llegir coses d’un vell amic en un diari de tiratge nacional i al voltant del que considero un dels problemes més grans que envolten la nostra societat des de tota mena d’àmbits i organitzacions.
Ell parla d’empreses i jo vull parlar de les persones. La mediocritat de què parla en Marcet es fa extensible a tots els àmbits de la nostra vida i activitat. Fins i tot, es pot concretar i acotar en determinats personatges que ningú entén com i per què hi són en espais de responsabilitat en tota mena d’institucions i entitats. Perfectament hi podem posar cares, noms i cognoms. El grau de contagi d’aquesta anomalia no té parió amb d’altres dificultats/incidències que puguem observar en el funcionament quotidià de tota mena de col·lectius. A partir d’aquí permeteu-me algunes reflexions derivades més de l’observació que no pas d’una formació teòrico-acadèmica extreta d’algun manual sobre conducta humana i bona praxis. Sobre el perill dels mediocres amb les seves intervencions em faig aquestes preguntes:
1. Com se’ns presenta/apareix el mediocre? Acostuma a jugar amb l’ambigüitat del seu passat i els tecnicismes del present per oferir-se com a personatge captivador i d’encanteri. És el nou bruixot que irromp dalt l’escenari i enlluerna el personal. Sembla que sap i coneix. Cal estar atents a les desconnexions d’un discurs aparentment fascinant. Aquesta fase és la de l’Enric Marco. Va estar a molts llocs però no pas en les circumstàncies ni moments que explicava.
2. Com és possible que el mediocre s’incorpori als espais de responsabilitat i de gestió? Habitualment és contractat per d’altres mediocres o ignorants de similar perfil. Caldria preguntar-se qui enganya a qui? Qui és més incompetent? El que contracta o el contractat? Aquesta fase es coneixeria com la del psicòleg ingenu o la de l’orientador desorientat.
3. Com es perpetua el mediocre? Hi ha una cohort de seguidors/aduladors/ajudants que van molt bé amb la seva incapacitat manifesta. El mimen d’allò més i, si convé, que no surti per res del despatx/àrea de confort. Ells faran la feina bruta com si es tractés dels guardians del castell. Si preserven la seva continuïtat s’asseguren el càrrec i els incentius. Aquesta fase, la podríem situar en l’animal farm de George Orwell.
4. Com evitem el contagi? Cal ser prudent i aturar màquines davant la primera contradicció. En aquest sentit cal ser solidari i defugir de la complicitat del silenci. Qualsevol brot epidèmic de mediocritat s’ha de denunciar sense embuts. És un servei a la comunitat. És la fase del megàfon. O així m’ho sembla.
