Surten a l’escenari. No diuen res. Miren a platea i el públic comença a riure i aplaudir sense que ells facin res, amb el director d’orquestra a l’òpera. Han aconseguit l’èxit del grup teatral Tricicle, el públic riu encara que ells no moguin ni un múscul. Qui són? Orella, Arquillué i Villanueva, junts protagonitzen "Art" (estrenada el 1994 a París), de Yasmina Reza (París, 1959), amb direcció de Miquel Gorriz.
El text continua creant lectors adeptes a la lectura i la versió teatral col·lecciona adaptacions per tot el món, perquè estem parlant d’una comèdia d’èxit de tres amics de mitjana edat. Els tres amics que es veuen embolicats en discussions i conflictes generats perquè un d’ells ha comprat un quadre totalment blanc, en el fons no hi ha una discussió sobre l’art contemporani o modern sinó sobre les relacions humanes i la por a la separació, a l’abandonament, a la ruptura. El pas del temps ens condemna a separar-nos del passat, separar-nos dels pares, separar-nos dels amics… La solitud és una malaltia a la qual temen els tres protagonistes. En boca d’Orella, Arquillué i Villanueva cada paraula té un doble sentit. Enmig d’aquestes discussions qui rep el major nombre de cops és Pere Arquillué i, amb els cops, la complicitat del públic i les seves rialles que omplen el Teatre Goya. Sobretot en les rèpliques on el personatge parla i parla en un exercici notable de respiració.
La incomprensió s’aixeca com un mur de gasiveria amb el quadre blanc, completament blanc, pintat per un desconegut Antrios. El personatge interpretat per Villanueva el compra per 200.000 euros -la quantitat de diners va variant segons versions-, una ironia sobre el quadre "Blanc sobre blanc" (1918), de Kazimir Malèvitx, i la interpretació de l’art. Pot emocionar un quadre en blanc? On són els límits de l’art? Qui posa valor a l’experiència de l’art? L’art com a transgressió té valor en si o la seva finalitat el supera? Un quadre en blanc o un quadrat negre. L’abstracció geomètrica pot portar a un plantejament intel·lectual que acabi en un procés intel·lectual que no està lligat a la realitat sinó a la composició de línies, formes i colors. La condició decorativa, simbòlica o representativa s’enterra per ser pura reflexió. Si a tot això li sumem que la carrera d’Orella, Arquillué i Villanueva es troba en el seu millor moment, l’èxit de taquilla i crítica està assegurat. Els personatges representen un arquetip, però sense arribar a la caricatura, just en el punt en què reconeixem els nostres veïns, amb les seves manies i els seus defectes. Miquel Gorriz signa una direcció naturalista amb picades d’ullet del teatre de gest molt mesurats com l’escena de les olives al sofà, o els cops contra la paret i les posturetes de Pere Arquillué. Un dels molts encerts del muntatge és l’escenografia minimalista de Jon Berrondo. Lluny de caure en la simplicitat o la manca de coherència, l’escenografia és una metàfora de l’escena buida, sense necessitat de recarregar l’espai amb ornaments sense cap utilitat precisa, ni la típica tauleta de sofà.
Tot és llum, il·lustració, racionalitat, una contínua i lenta reflexió sobre el valor de l’amistat.
