Des que ens porten en aquest "carrusel" desbocat que s’anomena vida, ens intenten domesticar per tal de correspondre a una sèrie de valors, allò que en diuen socialització, que els nostres pares, l’escola, l’entorn, tothom, s’ha plantejat que sigui la millor carcassa per transitar de manera adaptada sense generar estirabots. Ens ho creiem i anem a l’escola, intentem aprovar, trepitgem l’institut i també el superem, arribem a la universitat i allà ens fem adults. Tenim la nostra personalitat, ens posicionem per tal que la família i els amics i els altres, que no són ni una cosa ni l’altra, ens valorin i ens acceptin com a normals.
Som pares i mares de família que lluitem pel benestar dels nostres fills, ens repartim totes les feines de casa (som moderns) i som el pal de paller de diferents qüestions que ens semblen importants. Ens llevem molt d’hora i treballem perquè pensem fermament que algú ens ho agrairà, que es tindrà en compte per a alguna cosa important, renunciem a coses que ens agraden, però poden esperar (primer són ells, els fills) i ens reconciliem amb el nostre ego pensant que tot plegat serà pel bé comú i que ja arribarà el moment.
I un dia sense que t’ho esperis algú, més o menys important, t’esbotza: "… Aquesta vida teva tan rutinària…" i el cervell, fins ara enganyat, s’atabala i comença a fer-se preguntes del veritable sentit del teu esforç. Repassa les hores de son perdudes, de patiment, de plors interiors i de contencions personals. L’espiral del passat viscut t’envolta per fer-te saber que mai res serà agraït, que tot ha estat incondicional, unilateral i que "vincere, et non agit vita exspectandum" ( a la vida es juga per guanyar i no per esperar).
Escaneges les teves accions, les teves decisions i sense gairebé voler-ho avalues tot el que has arrossegat fins al moment present i què vols fer d’ara endavant. De què ha servit ser una bona filla, una bona amiga, un bon espòs… L’instant es fa fosc i el concepte "viure la vida" pren la seva importància. La teva vida de lluita ha estat titllada d’avorrida, de no veritable, i, llavors, per què tanta fatiga?
La vida t’ofereix situacions que tu vas agafant o refusant, destries el camí i tot i que les dificultats són immenses camines, camines i sempre camines. Algun cop tot queda subjecte a les forces i el defalliment tensa el comportament però esperes que els teus valors, els teus compromisos, la teva trajectòria puguin ajudar-te a superar-ho i és allà quan la crueltat de la vida es mostra en tota la seva magnitud. La vida hipòcrita s’alça per recordar-te que tot plegat ho vas decidir tu i que ella no té per què agrair-te res, tu hauràs de sobreposar-te i continuar caminant acceptant la injustícia, o no, en definitiva la realitat natural del viure.
Les decisions han estat teves, ningú t’ha posat la pistola al pit, tu sol t’has embolicat i quan la cinta mètrica de l’existència comença a escorçar-se busques la manera de treure el cap buscant aquells moments que semblen acabar-se.
És per tot això que no perdem el temps amb lamentacions estèrils que no ens porten a cap sortida. Fem de la vida un exercici de realitat, cal viure allò que ens fa ser feliços i per al que suposi una càrrega cal establir un camí de resolució, prenent decisions que facin canviar el nostre enfocament.
Vull encoratjar-vos a mirar endavant, a valorar el que sou, el que teniu, el que sentiu i el que us envolta, tot plegat dins del mateix cistell, fins que arribi el dia que sense poder decidir-ho abandonareu de manera definitiva.
Semblarà aquest article un cant a la resignació i no ho és perquè com diu el proverbi xinès: "Tot et farà patir, allò important és trobar alguna cosa per la qual valgui la pena fer-ho".
L’autor és coach advance life
