Com que allò personal també és polític, avui em perdonareu que us parli de la meva parella. Resulta que aquest hivern ha viscut quasi quatre mesos a Colòmbia, en el marc de la seva investigació universitària. I, durant tots els dies previs i posteriors que marxés de Terrassa, tothom em va demanar: "I què faràs ara, de ‘rodríguez’?". "Tot el dia de festa, eh, bandarra?" Tampoc van faltar suggeriments bondadosos com "a veure si estant sol no t’avorreixes gaire".
I no va ser una persona, ni dues. Més aviat una quinzena. Fins i tot algú va insinuar si no tornaria per un temps a la meva ciutat… O sigui, a Vitoria-Gasteiz! A 500 km d’aquí! I eren comentaris de persones que ens coneixen i ens estimen. Que ens valoren com a persones adultes. I que provenen, a més a més, d’àmbits d’esquerres i alternatius de Terrassa en què ens movem tant en Roc com jo mateix.
Així que em demano: què està passant perquè la gent jove imaginem les persones en "packs" de dos? Com si la falta temporal d’una anul·lés l’altra? Com si fóssim una mitja taronja que, per estar bé, necessita sempre de l’altra meitat? És, en fi, el mite de l’amor romàntic.
Perquè, a mi, m’encanta sortir de festa amb el meu company i no necessito que estigui de viatge per "desfogar-me" o "despentolar-me". Les bogeries, m’agrada fer-les amb ell. Ep! I moltes altres vegades sense ell, perquè tampoc no necessito que estiguem tot el dia junts. Però ho sentim cada dia, sense voler, a la ràdio: "Digues-me que m’estimes… Sense tu no sóc res… Say that you love me, say that you need me…". Que n’han fet, de mal, les cançons romàntiques! Ai las, el costumisme! Però si és que no se salven ni les cançons de Manel!
Perquè es comença amb la cançoneta de la taronja sencera i es pot acabar amb falta d’autoestima. Amb dependència de les nostres parelles. Amb la pèrdua de la iniciativa. A no saber gestionar les relacions afectives i encara menys els trencaments. Un Sant Valentí permanent, diem just avui, suposat dia dels enamorats, com també ho és Sant Jordi.
I abans de seguir escandalitzant-nos, vull reconèixer una cosa: estic segur que jo també hauria fet aquest comentari si marxés de viatge la parella d’algun amic meu. Encara més: segur que ja ho he fet, en el passat. Perquè caiem en llocs comuns, que tampoc és que ens els creguem massa, però que són frases fetes amb què fem conversa. Lubricant social, vaja. No parlem nosaltres, parlen segles d’heteropatriarcat a la nostra esquena. Però que siguin comentaris que tenim interioritzats, sense ser-ne conscients, no és excusa ni amnistia per canviar. Jo sóc taronja sencera, com ho és el meu company. Com ho ets tu, que llegeixes aquestes línies.
L’autor és militant de la CUP
