La història és plena de pendents. Per moments, la història s’accelera i es desencadenen fets inimaginables. Això va passar amb la Primera Guerra Mundial. Amb la Segona, ja va ser diferent, el que no ho veia era perquè no volia. La trajectòria de Hitler, plena de provocacions internes i externes i de rearmament frenètic, no enganyava.
Quan em dedicava a la història m’encantava preguntar a la gent com havia viscut personalment l’inici de la Guerra Civil. La majoria em donaven respostes d’una quotidianitat absoluta feta de tràngols familiars i de la feina. Recordo un avi que m’explicava amb els ulls brillants que ell s’acabava d’enamorar i que la resta no l’importava gens. Quan preguntava a familiars de persones que havien estat assassinades a la rereguarda, els relats eren plens de situacions en què les futures víctimes tendien a disminuir la gravetat del que estava passant, especialment a l’inici de la repressió. Una barreja paralitzant de "no n’hi ha per tant" i de pensar que, a ells, no els tocaria. La història quan entra per la porta té molt sovint aquest efecte paralitzant. I és que no tothom pot o sap prendre la decisió dramàtica de marxar o d’amagar-se en moments tan greus com aquells. Hom no sap mai quina és exactament la lògica dels fets i dels protagonistes que la defineixen. Aquest encreuament de la història en majúscules (la que quedarà als llibres) amb la història menuda, personal, sempre m’ha interessat molt (per això m’agraden la història oral i els llibres de memòries).
Ara mateix, estem expectants davant de com serà el mandat de Trump. No sabem si la complexitat frenarà una mica els seus esgarips o si acabarà dividint com mai els Estats Units i atiant conflictes internacionals a tort i a dret. És molt difícil pensar com evolucionaran les coses. En un món d’una alta complexitat (només cal mirar l’Estat Islàmic, o Síria o el drama del Mediterrani) ser liderats pels que neguen la complexitat des de populismes d’esquerres o de dretes s’intueix com a massa perillós.
En qualsevol cas l’acceleració de la història vindrà ara molt condicionada per les xarxes socials. Les primaveres àrabs ja van deixar clar que els conflictes polítics es juguen en un escenari de comunicació radicalment diferent del segle XX. Sense les xarxes socials, Trump s’atreviria a afirmar que els periodistes són la gent més deshonesta que coneix? No ho crec. La història sempre s’ha accelerat però ara tot és més coral, més simultani, més en directe, en certa mesura més confús. Desconec si el món que ve, el de la internet de les coses, el del Big Data, el de la intel·ligència artificial i la robòtica, provocarà nous fenòmens d’acceleració de la història. Probablement, sí. M’inclino a pensar que, igual que impactarà en l’economia, en les formes d’aprendre, de divertir-se o de consumir, també ho farà en l’acceleració política.
He viscut aquesta setmana del judici a Mas, Ortega i Rigau des de l’altre costat de l’Atlàntic. De lluny les coses es veuen amb menys apassionament i costa més apreciar el moment en què la història pren una altra dimensió. Tot i poder llegir els diaris, la veritat és que la feina fa que dediqui un temps molt just al dia a dia polític. Intento fer grans síntesis i separar molt el gra de la palla. Tendeixo més aviat a posar mirades llargues i m’estalvio de seguir massa coses que estan cantades com acabaran des del primer dia. Amb la situació que es viu a Catalunya tinc la sensació que l’encreuament entre les històries personals i les col·lectives es va acostant. Quan això passa, molta gent que normalment viu amb distància la política se sent interpel·lada de forma cada cop més individual. Com si aquesta sensació que la història s’acosta obligués a pronunciar-se a tothom, fins i tot aquells que no els agrada o aquells que permanentment se senten al mig perquè no estan d’acord ni amb uns ni altres.
La història gran i la menuda sempre són plenes de matisos, d’ambigüitats i de contradiccions. La llibertat no està només a prendre partit, està a poder defensar el matís i a rebutjar que les dicotomies ho expliquin tot. Quan la història pren un posat greu els que pengen les etiquetes sempre criden més.
Vista des de lluny aquesta setmana que acabem de passar a Catalunya és un fracàs de la política, un episodi dels que s’imprimeixen en els llibres d’història. La judicialització de la política només portarà a deteriorar les bases de l’Estat de dret. Si la política entra en un carreró sense sortida que no esperi que la judicatura la tregui d’allà. No passarà. Judicialitzar la política només embolica més la troca.
