Vull parlar -des del respecte, la deontologia i la llibertat d’expressió- d’una promesa del bisbe Saiz Meneses. Data de desembre de 2010 i ve referida a la recerca d’un mecenes que encapçali el repte d’un orgue nou per al Sant Esperit de Terrassa, on fa molta falta. Pel que es veu, tot segueix en “stand by”. De ben segur, em contestarà amb l’argument que ara no toca. Que no és prioritari. Que encara s’està pagant la teulada o la calefacció. Fins i tot, que sóc pesat/cíclic. M’és igual.
La base de l’article partirà d’una semblança amb l’església de Santa Maria del Pi, a Barcelona. La història d’orgues i organistes, allí, comença el segle XIV. D’aleshores ençà, importants organistes europeus (primer alemanys i, després, flamencs, francesos o suïssos) enriquiren la vida musical barcelonina. Fins al punt d’esdevenir gresol d’orgueners, per davant de cap altra ciutat europea.
Algun nom alemany -impronunciable, ací- es catalanitzà. Com el d’en Johann Spinnvon Neuern, qui passà a dir-se Joan l’Alemany. El seu nou orgue -per a Santa Maria del Mar, l’any 1478- rebé les màximes qualificacions. Entre els helvètics, tenim Johannes Kyburz i Franz Josef Otter. Ells tingueren cura de l’orgue de la basílica de Santa Maria del Pi (1808), amb tres teclats i 2.017 tubs. Tant de bo que aquest número pugui ésser màgic enguany, tant al Pi com al Sant Esperit! Encara que aquest instrument es perdé durant la Guerra Civil, se’n conserva un de majors dimensions a l’església de Santa Maria de Maó (Menorca). Aquest orgue sorprèn per la seva alta qualitat tècnica, el seu emocionant so i la impressionant innovació. Conceptes -tots ells- que permeten imaginar la grandiositat del seu orgue en qualsevol dels dos temples esmentats.
A més, el Pi fou acollidora i protectora de les necessitats socials de la vila. De la mà del seu rector, Josep Maria Vidal, qui possibilità el tancament d’immigrants sense papers dins de l’església, fa uns quinze anys. Alhora, el seu neguit cultural donà suport al que s’anomenà com l’orgue de concerts de Barcelona.
…Conscient d’això i no tenint pressupost, encarregà el que se’n diu la cadireta -ja fa 25 anys- a l’orguener Gerhard Grenzing, al Papiol. Aquest primer enllaç del futur gran orgue sona des de llavors, durant la litúrgia i els petits recitals. Esmerçà moltes hores visitant empreses, fundacions i institucions, buscant recolzament. Muntà campanyes publicitàries, loteria de Nadal, venda de cava amb una etiqueta del disseny de l’orgue, etcètera. Així, assolí el finançament de la segona fase, l’any 2001: el muntatge del moble de la façana, amb exclusió dels tubs més grossos. També donà suport a la iniciativa d’organistes que, gentilment, oferien nombrosos concerts benèfics per captar l’atenció ciutadana.
La seva mort prematura (l’any 2003) ho va estroncar tot. El que hauria estat un prestigiós símbol de la recuperació cultural de la ciutat i del país. De fet, no existia cap altre indret amb unes mides i una acústica tan adients com aquell per celebrar-hi concerts d’orgue…
Per als melòmans, suposava ampliar l’oferta cultural a través de concerts de qualitat, com tenen altres ciutats europees. En la seva història de més de vint segles (en circs o palaus romans-bizantins-àrabs, cases particulars renaixentistes, esglésies, convents i sales de concerts) un orgue sempre ha estat un símbol fantàstic de l’alt nivell cultural d’un país.
Dit tot això, insisteixo en el paral·lelisme gairebé clònic del Pi i el Sant Esperit. En el cas egarenc, a partir d’una promesa llunyana (oblidada?), ho veig prou factible i senzill: només cal obrir un compte bancari d’Amics de l’Orgue… De mica en mica, s’omplirà la pica. Jo mateix ja m’encarregaria de trobar/cercar donatius sucosos.