Un acord del 21 de juny de 1917 posava en marxa l’Arxiu His-tòric de Barcelona. En els seus primers quaranta anys fou dirigit per Agustí Duran i Sampere, una de les figures intel·lectuals de més prestigi, categoria i renom que ha tingut aquest país. La casa de l’Ardiaca acollí els serveis i fons documentals a partir de 1922 fins a l’actualitat. Durant cent anys han passat moltes coses però aquest aniversari no és una celebració qualsevol. Es fa recordança d’una data històrica on es començà a posar ordre i catalogació a la premsa i tota documentació, antiga, medieval i moderna, que expliquen la història de Barcelona i també la d’aquest país en general. Hi ha veritables joies de la corona: els llibres de Privilegis (Llibre Verd), els acords del Consolat de Mar, la Taula de Canvi o el primer número del Diari de Barcelona de 1792. Avui en dia a la seu de l’Ardiaca trobem l’Arxiu Municipal de la ciutat com a pal de paller de tot el conjunt arxivístic de Barcelona i on s’afegeixen: l’Arxiu Contemporani del carrer del Bisbe Caçador, l’Arxiu Fotogràfic de la plaça de Pons i Clerch i els deu arxius de districte vinculats majoritàriament als antics pobles que envoltaven la ciutat (Sarrià, Sant Andreu…).
Les hores que he passat a l’Ardiaca formen part important/inoblidable de la meva me-mòria com a novell investigador i de persona encuriosida per donar sentit i discurs al meu primer treball de recerca com va ser l’estudi biogràfic sobre Alfons Sala i Argemí. A l’Ardiaca vaig fer buidatge de la Veu de Catalunya en una època on no hi havia el gran invent de la digitalització i on remenar aquella premsa en paper era també un exercici de força i habilitat. Amb aquella lectura vaig descobrir la poesia satírica d’en Joan de Canyamars, Josep Carner, que no tenia pietat amb els seus versos pel que va ser el primer comte d’Ègara. Els bidells amb llargues bruses servien les comandes, taula per taula, i anaven i venien del magatzem amb voluminosos llibres i lligalls. Tot semblava més aviat una agència de paqueteria. Hores d’ara les dependències han canviat d’allò més quant a comoditat, espai i servei. I sempre un fil conductor que no s’ha perdut mai com és l’amabilitat i gentilesa dels seus tècnics i empleats. Disponibilitat total. Estem parlant de l’hemeroteca més gran del país i d’un arxiu de primera magnitud.
Fou també a l’Ardiaca on vaig tenir l’honor d’escoltar Pierre Vilar i l’Ernest Lluch en sengles seminaris que es feien per a estudiants d’història i professionals del ram. Hi havia molta activitat acadèmica. No he oblidat mai la capacitat de síntesi i relació d’en Vilar. Era un veritable exemple de saviesa i també d’humilitat. Un mestre. A l’Ardiaca em va agafar el 23-F (1981). Era un dilluns a mitja tarda i els conserges escoltaven com la Guàrdia Civil entrava cridant i disparant en el Congrés dels Diputats a Madrid. Tothom va anar marxant i em vaig quedar ben sol. No tenia res a cremar ni tampoc m’esperava ningú a París. Ens havíem casat feia poc i els maldecaps eren uns altres. Cada any quan visitem aquest espai amb els alumnes de la UAB explico aquestes vivències i records. Són com petits tresors que no tenen preu ni oblit.
