ANT Joan Pau II va instituir el 13 de maig de 1992 la Jornada Mundial del Malalt, que se celebraria cada any el dia 11 de febrer, dia de la Mare de Déu de Lourdes. L’objectiu era múltiple: sensibilitzar sobre la necessitat d’assegurar la millor assistència possible als malalts; ajudar el malalt a valorar i assumir el sofriment; fer que les diòcesis, les comunitats cristianes i les famílies religioses es comprometin en la pastoral sanitària de manera especial; afavorir el compromís del voluntariat; recordar la importància de la formació dels agents sanitaris, i, en darrer lloc, col·laborar perquè tots siguem conscients de la importància de la Pastoral de la Salut.
El proper dissabte, dia 11, celebrarem a tota l’Església i, especialment a Lourdes, la XXV Jornada Mundial del Malalt. El papa Francesc recorda en el missatge que ens ha adreçat que Bernadette, “gràcies a la pregària, transforma la seva fragilitat en recolzament per als altres, gràcies a l’amor es fa capaç d’enriquir el seu proïsme i, sobretot, d’oferir la seva vida per la salvació de la humanitat”. També subratlla que “els malalts, els qui sofreixen, porten amb ells no sols el desig de curar-se, sinó també el de viure la pròpia vida de manera cristiana, fins a la donació com a veritables deixebles missioners de Crist”.
És una ocasió propícia per reflexionar sobre el fet que el sofriment forma part de l’existència humana. Convé fer tot el que sigui possible per alleugerir-lo, lluitar per limitar-lo, però no podem suprimir-lo del tot. Ara bé, el que ens asserena no és precisament fugir davant el dolor, ni tampoc rebel·lar-nos contra Déu o contra els altres, sinó l’actitud d’acceptar el sofriment tot demanant forces al Senyor per carregar la creu de cada dia, per trobar-hi un sentit mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit i que ens ha manifestat d’aquesta manera el seu amor.
A la nostra societat cada vegada més light a l’hora de l’esforç i del sacrifici, el sofriment esdevé una mena d’assignatura massa difícil d’aprovar. A la vegada, reconeixem amb el sant pare Benet XVI (cf. encíclica “Spe salvi”) que la relació amb el sofriment i amb els qui sofreixen és el que determina el nivell moral dels individus i de la societat sencera, el que mostra la seva grandesa o la seva misèria. Una societat que no accepta els malalts i no és capaç de contribuir a fer que el patiment sigui compartit i suportat també interiorment és una societat inhumana i, en definitiva, decadent.
Un patiment compartit fa més lleugera la càrrega del qui pateix i fa madurar el cirineu que actua solidàriament. Acompanyar els qui pateixen és la manera més profunda de viure la relació amb el germà i és un bon camí per madurar com a persones i com a cristians. Cadascú de nosaltres forma part de la vida, de la història. En aquesta història tots som importants, tots tenim una paraula a dir, una missió per portar a terme. Es tracta d’omplir cada moment de fe, esperança i amor, de lluitar cada dia per superar les dificultats, les penes, les pors, perquè el món sigui una mica més lluminós i humà, perquè s’obrin les portes de l’esperança i del futur per a tots.
Agraïm el seu treball a tots els qui dediquen la seva vida i el seu temps a la Pastoral de la Salut: metges, infermers, voluntaris, col·laboradors de les parròquies i tots els consagrats i consagrades que serveixen els malalts i els necessitats; també a les institucions eclesials i civils que treballen en aquest àmbit, i a totes les persones que cuiden amb amor els seus familiars malalts.
És una ocasió propícia per reflexionar sobre el fet que el sofriment forma part de l’existència humana
