Més enllà del dolor per la pèrdua d’una persona tan estimada com Jaume Canyameres, en la seva mort vull fer unes reflexions que transcendeixen les vinculacions personals afectives que molts terrassencs hi teníem. La primera, per urgir a posar en marxa una col·lecció de biografies dels grans personatges terrassencs que, com Canyameres, han contribuït al progrés de la ciutat de manera tan decisiva. I parlo de progrés en el sentit més ampli i valuós del terme. És a dir, de progrés cultural, social i espiritual. Les habituals discreció i modèstia de persones com Jaume Canyameres amaguen compromisos personals d’una gran radicalitat que cal que siguin coneguts per a exemple de les actuals i noves generacions. Entenc que en vida vulguin mantenir una reserva que els honora. Però la llista de terrassencs que han tingut com a horitzó la generositat en recursos materials, en intel·ligència, en afecte, en suport professional i, sobretot, amb moltes hores de dedicació no és pas curta. I, en canvi, és injustament desconeguda.
Així mateix, i en segon lloc, el coneixement d’aquestes vides abocades al progrés de la ciutat acabaria amb les concepcions demagògiques i empobridores sobre unes suposades divisions socials que ara són utilitzades tant pel populisme de dretes com pel d’esquerres. A Terrassa cal que s’expliqui qui primer i més a fons va treballar per atendre la misèria als barris d’immigració, per exemple. I cal que se sàpiga qui va ajudar a fer possible el desenvolupament d’una impressionant força creativa artística -literària, musical, plàstica….- d’avantguarda i radicalment crítica en ple franquisme. És necessari, també, que es tingui consciència de qui arriscava la pell defensant les víctimes de la persecució i la repressió política als tribunals franquistes. O qui va protegir la cultura catalana dels atacs genocides que va patir tota la llarga nit de la dictadura. Tota aquesta informació hauria de fer impossible que es mantinguessin les versions empobridores de la realitat social i política de la ciutat, i que inventen fronteres infranquejables entre "els de dalt" i "els de baix".
La meva opinió és que ha arribat l’hora que la ciutat mostri la seva generositat envers els qui tant n’han tinguda amb nosaltres. I l’única manera de fer-ho és fent-ne memòria. Només fent memòria d’aquestes persones podem retornar-los part del que ens han donat. Però, més enllà de mostrar agraïment, allò que és realment important per al nostre futur és que, fent-ne memòria, contribuïm a cosir solidàriament una comunitat local enfront dels qui, per a benefici propi, sempre tenen la temptació de voler-la dividir. Els Iribarren, Alavedra, Canyameres, Badia…, per dir només els primers noms que ara em vénen al cap, han estat els qui han sabut cohesionar una ciutat quan estava més en risc. Sovint, amb més força i resultats que altres institucions que, per la seva naturalesa, s’han mostrat més impúdicament.
A la generositat culturalment i socialment compromesa d’un Canyameres, només s’hi pot correspondre amb una generositat de la mateixa naturalesa: situada per damunt de les divisions ideològiques i els partidismes; integradora sense excepcions; radicalment crítica però constructiva; oberta a la novetat i respectuosa amb la tradició; universal i patriòtica alhora; contundent i sensible, i sobretot amb una gran modèstia i discreció posades al servei de la més gran eficàcia. Si a l’hora del comiat només sabéssim dir "gràcies", com a comunitat, ens quedaríem obscenament curts.
