No recordo quan vaig conèixer personalment Jaume Canyameres. Saber qui era, ho devia saber a l’Àmfora, la llibreria de la Plaça Vella que va representar l’opció catalanista des dels anys seixanta. Gent que venia de moviments cristians catalanistes la va crear com a punt de referència cultural i de defensa de la llengua catalana. Jaume Canyameres en fou un dels promotors evidenciant un dels vectors permanents al llarg de la seva vida: el compromís. Jaume Canyameres fou un exemple de compromís amb el país i amb la ciutat.
Anys després, fent de jove historiador, vaig quedar molt impressionat de la seva biblioteca sobre la Guerra Civil al pis del carrer de Sant Cristòfol on la vaig visitar. Era la primera biblioteca particular tan ordenada que visitava. Canyameres tenia desfici per recopilar-ho tot sobre la Guerra Civil i els seus antecedents per poder entendre per què va passar el que va passar, a Espanya, a Catalunya i a Terrassa. Li va interessar especialment el moviment de les col·lectivitzacions d’empreses. Ell era un home d’empresa i és lògic que aquest punt li interessés. Van ser moltes les converses sobre la Guerra Civil a Terrassa, vaig aprendre molt d’ell. Vaig recollir molts detalls sobre el que va passar a Terrassa i en especial dels motius pels quals Terrassa va ser proporcionalment la ciutat amb més violència a la reraguarda. Valoràvem episodis terribles com els fets de la Barata, on entre d’altres va ser assassinat el notari Badia, pare dels germans Badia, amb qui va tenir tantes vinculacions personals i professionals. Quan vàrem fer l’exposició sobre la Guerra Civil a Terrassa l’any 1981, Jaume Canyameres ens va ajudar molt.
En els mateixos anys vaig col·laborar amb ell com a president dels Amics de les Arts. Va ser l’oportunitat per conèixer l’altra cara de Canyameres, la seva dimensió de compromís cultural. Les reunions de Canyameres als Amics, amb la Lourdes a la barra com a música de fons, eren miraculosament operatives. En una sala mínima, les reunions transcorrien en una atmosfera en què el volum de fum competia amb el volum d’idees. Canyameres va ser un president molt important dels Amics de les Arts. Es va forjar la nova Cava i el Festival de Jazz, es va començar la subscripció per als espais del Círcol Egarenc i es van fer dues antològiques magnífiques dels pintors Bartolí i Cinto Morera. Crec que fou en l’antològica de Bartolí que vaig poder saludar el president Tarradellas de la mà de Jaume Canyameres.
Finalment vaig poder col·laborar molts anys amb Jaume Canyameres a Prointesa. Vàrem fer moltes reunions a primera hora amb el Salvador Domingo i amb ell. Prointesa és l’operació de diàleg que Royes i Canyameres, amb algunes persones més, van ordir per establir un diàleg entre els sectors empresarials de la ciutat i l’Ajuntament en els anys vuitanta. Jaume Canyameres era un home d’empresa, assessorava moltes companyies i tenia negocis diversos. La seva relació amb els sectors econòmics de la ciutat va ser molt útil a Royes. Els dos volien establir ponts, els dos creien en el diàleg i així es van aconseguir coses importats per a Terrassa i es va fer, en el marc de Prointesa, el Pla Estratègic de Terrassa que va ser important en els anys noranta. D’aquell esperit d’entesa, actualment en queden cendres, la política local ha canviat, ara prima l’estridència sobre el diàleg.
Canyameres ha estat però moltes més coses. Sobretot, el pare de la nombrosa família que va crear amb Teresa Sanahuja, una altra persona de gran record. Una família coneguda i estimada a Terrassa. Canyameres era una persona amb sentit de l’humor, amb un somriure franc i una mica murri. La ironia només és patrimoni de les persones intel·ligents. Les imatges que recordo són les d’una persona que sabia combinar una acció incansable en coses importants amb la bonhomia d’aquells que saben mirar-se les coses amb una certa perspectiva.
Trobarem a faltar persones de la fusta de Jaume Canyameres. Una home orientat al futur però a qui apassionava la història. Un home d’empresa però amb un fort compromís social. Un home de cultura i compromès amb el país. Un home que va saber traçar ponts i deixar petjada en innombrables ocasions. A més era un home persistent. Royes i molts d’altres en poden donar testimoni, com quan es va posar al cap fer la retrospectiva de Bartolí, a qui tant va ajudar. Es podria dir el mateix de Bartra i Murià.
Jaume Canyameres, gràcies pel que ens vas ajudar a aprendre, gràcies per la tenacitat en tantes coses, gràcies pels ponts i els compromisos. Gràcies per aquesta personalitat polièdrica i tan propera. Les ciutats, els països, els fan la gent que sap aixecar la mirada i no perdre’s en les tonteries. Gent com el Jaume Canyameres. Descansi en pau.
