La setmana acaba agitada, remoguda, incerta. Tenim un parell de dies de pausa i dilluns, 6 de febrer, anem cap al canvi de rasant. De fet, ja s’ha produït, però encara cal escenificar-lo. El torpede policial contra Mas ha assolit els objectius previstos, amb una gran precisió. Les coses no són tan senzilles com el relat d’un president màrtir per posar les urnes o com el relat d’uns pobres demòcrates perseguits per un Estat quasi totalitari. És més complex i hi ha pel mig un evident intent d’abraçar-se a l’estelada i de fugir cap endavant, cap a on sigui, per fugir de les ombres de les clavegueres autonòmiques i de l’enfonsament dra-màtic, amb un toc de profunda repugnància, del pujolisme i el seu sistema clientelar. El govern Rajoy ha mogut fitxa, evidentment. En saben més, de fer aquestes coses, que de fer política, de destruir més que de construir. Però en saben. L’amenaça de precintar escoles és intel·ligent i no té res a veure amb enviar els tancs. I aquí acaba l’operació diàleg, fantasiosa, hipòcrita, concebuda per guanyar temps i imatge de flexibilitat. Una enganyifa com una casa. Al final, tot acaba portant a una solució a l’espanyola: fins que peti tot i a veure qui aguanta més. Així és com probablement acabarà el procés, en un gran sidral, a garrotades (virtuals, però garrotades), i després a veure qui troba una sortida digna. Tothom disposat a trencar els ous que facin falta per fer vés a saber quines truites, però amb poques ganes de cuinar res. Primer això va de trencar els ous i després ja es veurà. De manera que el canvi de rasant està servit i ens porta directes cap a la dimensió desconeguda en què és força possible que ningú no hi guanyi res. Però així es fan les coses en aquest país, portant-les al límit. Sembla estratègia, però no és res més que bestiesa. Perquè la veritat és que ningú no en té ni idea, de com serà el dia després de la tempesta. Fan veure que sí, que saben el que fan, però ni cas…