La història del funcionari de València sembla de pel·lícula. Més ben dit, és una barreja de paròdia/ironia que pot ser tractada sota un enfocament surrealista i apel·lant a la irracionalitat. Carlos Recio porta deu anys fitxant a l’hora d’entrar a la feina i després tornar a primera hora de la tarda per fitxar a la sortida. La jornada laboral és inexistent i segons ell fa tasques externes i de carrer (!). Diu que no li calen ni taula ni ordinador. Òbviament no diu la veritat ja que un cap d’unitat bibliogràfica, si és que n’hi ha algun altre en aquest país, no es dedica a voltar-la fins que arribi l’hora de plegar. L’horari és una fal·làcia i el sou és de nassos per no fer res. Les complicitats en aquest tema deuen ser de primera divisió entre les més favorables i les que menys. Entenem que el seu cap, és a dir, la directora de l’Arxiu General de la Diputació de València potser ha tingut temps durant deu anys de dir-hi alguna cosa. Entenem també que qui li va preparar aquesta singular situació laboral ho deuria fer per perdre’l de vista, provocar desesperació i/o comprar el seu silenci. No oblideu que, als funcionaris, se’ls castiga de formes molt singulars/inversemblants i a veure qui aguanta més. La venjança sempre se serveix freda.
Amb aquest cas de València he recuperat records de vivències pròpies i alienes com a funcionari i potser sí que un llibre, més o menys gruixut, en podria sortir amb el recull d’un munt d’històries. He conegut una noia patint una baixa per depressió ja que volia portar la feina al dia i la resta de companys la varen amenaçar que anés molt en compte. La renyaven perquè treballava. Volia "córrer" massa i això no està ben vist. Recordo el cas d’una funcionària que estava de viatge a Tailàndia i la família/amics deien que estava de baixa amb una grip de cavall. L’ingenu del director encara preguntava cada dia per la seva salut. "Sembla que ja no té tanta febre", li deien. Potser recordareu que fa uns quants anys el govern italià va dictar una disposició urgent que tots els funcionaris s’incorporessin a la feina. L’endemà faltaven taules i cadires a tots els ministeris i organismes oficials. Pel·lícula total. El que m’amoïna és que aquests tipus d’històries i vivències no ajuden, ans al contrari, tot un col·lectiu que trobem en nombrosos espais d’atenció i servei de la nostra vida quotidiana. La llegenda negra que pesa sobre el funcionariat respecte al seu poc rendiment, la deficient atenció i una minça/relativa eficàcia ha fet i segueix fent mal a milers de funcionaris fixos o interins d’aquest país. Sortosament hi ha gent molt bona, una gran majoria, que es desdiu pel pacient/usuari/consumidor i que palesa una categoria d’allò més gran. Ho vull remarcar una i altra vegada. Si diuen que et trucaran, et truquen. Si manca un paper/instància donen facilitats perquè la gestió/recurs prosperi. En comptades ocasions tanquen la finestreta a l’hora exacta. No juguen amb els "asuntos propios" i tenen voluntat de servei. És evident que moltes històries són part del record malgrat que el "vuelva usted mañana" perviu en l’ambient. Desitjo de totes totes que el cas de València sigui una gran i penosa excepció.