Havia estat tantes coses que al final tot es va anar resumint de la forma més simple possible. Era el Jaume. Ni el senyor Canyameres (que també, perquè era un senyor dels de veritat), ni l’assessor, ni el polític, ni el mecenes i protector d’artistes, ni el bibliòfil, ni l’apassionat de la història i la Guerra Civil, ni el marit de la Teresa i pare dels seus fills, ni l’amic, conegut i saludat de la Terrassa de la de tota la vida€ Bartra, Murià, Miralda, Bartolí, les escultures urbanes, la seva excepcional biblioteca, l’Àmfora, els secrets de les empreses i els empresaris, el catalanisme, el despatx, les misses i els mossens, la seva secretària Teresa, les misèries de la política, l’entusiasme i valentia (i punyeteria) que va esmerçar com a regidor en temps difícils i apassionants€ Aquestes són algunes de les pinzellades que el definien, polièdriques, sempre intenses, però ell va anar esdevenint el Jaume, senzillament. Això és el màxim a què pot aspirar una persona en una societat: que el seu nom sigui estimat i respectat, que signifiqui bondat, generositat, empenta€ Amb ell no s’ha complert allò de “no hi ha res com morir-te perquè parlin bé de tu”, tot i que també va topar amb la deslleialtat, el desagraïment i la insídia. En qualsevol cas, va saber enfrontar-s’hi elegantment, amb algun que altre cop de porta, amb memòria però sense rancúnia. I així se n’ha anat, discretament, sense més medalles que les justes, però deixant enrere un llegat extraordinari de ciutadania, de patriotisme autèntic i de fe invencible en la cultura. Gràcies als havans, al bon whisky i jo diria que també a la bondat del cor, va arribar força bé a una edat més que respectable després d’una vida plena, de moltes cares i experiències, de molta saviesa i consells visionaris, tot relligat sempre per les amistats i complicitats que construïa per allà on passava. I amb una lliçó de fons, aparentment en to menor, amb aquells ulls de murri: davant de qualsevol crisi o drama, “tot això són quatre gotes”. Sempre sabent que en un raconet de l’armari del despatx hi havia amagada una ampolla de whisky i uns vasets, per celebrar sempre, sempre, els bons moments. Aquesta era l’altra cara de la lliçó.
