Dijous vinent, 2 de febrer, celebrarem la festa de la Presentació del Senyor al Temple, quaranta dies després de Nadal. La llei de Moisès establia que, després de néixer un fill baró primogènit, el nen havia de ser circumcidat el dia vuitè i quaranta dies després del naixement s’havia d’oferir un sacrifici de purificació, un anyell com a holocaust i un colomí o una tórtora com a sacrifici expiatori. Els pobres només havien d’oferir dues tórtores o dos colomins. Així varen complir-ho Maria i Josep i li posaren el nom de Jesús.
Un cop acomplert aquest acte de culte, es produeix una escena d’una gran força profètica. Es presenta l’ancià profeta Simeó, un home just i pietós que espera el consol d’Israel, que espera el Messies i sent que la seva existència ha arribat a la culminació; per això li diu a l’Altíssim que pot deixar-lo anar en pau al més enllà. Pren el Nen Jesús en els seus braços i beneeix Déu dient: "Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li ho havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble" (Lc 2,29-32). Un himne preciós en què es fan dues afirmacions fonamentals. En primer lloc, Jesús és "llum que es reveli a les nacions". És la llum que portarà la salvació de Déu a tots els confins de la terra, la seva missió inclou la universalitat de la salvació. I és també "glòria d’Israel, el vostre poble", que en ell rep el consol, la fortalesa, i la salvació.
L’ancià Simeó, després d’haver lloat Déu, dirigeix una paraula profètica a Maria i li anuncia que aquest nen "serà com un signe de contradicció" i que a ella una espasa li traspassarà l’ànima. Com ho assenyalà el teòleg Romano Guardini, "Jesús no sols és el portador d’un missatge que exigeix una decisió, sinó que és ell mateix el qui provoca la decisió, una decisió imposada a tot home, que penetra totes les vinculacions terrenals i que no hi ha cap poder que la pugui contrastar ni aturar. És, en una paraula, la decisió per essència" ("L’essència del cristianisme", pp. 46-47). Maria serà també Mare Dolorosa, íntimament unida al seu Fill en la seva missió redemptora.
També es troba allà la profetessa Anna, una dona de 84 anys que "mai no es movia del temple, dedicada dia i nit al culte a Déu amb dejunis i oracions" (Lc 2,37). Ella és la imatge de la persona espiritual i piadosa. La seva vida està totalment dedicada a Déu, a buscar la seva voluntat, a descobrir els seus signes, a escoltar i anunciar la seva paraula. Ella és testimoni privilegiat d’aquell moment de gràcia, reconeix el Messies i anuncia l’esperança de què ella viu, la salvació de Déu que s’ha fet present.
El proper dijous, 2 de febrer, l’Església celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada amb el lema "Testimonis de l’esperança i la joia". Actualment vivim enmig d’un relativisme ambiental que pot afectar els fonaments de les persones i de les societats. Cal que el nostre testimoni de vida cristiana sigui lluminós, transparència de Crist. Tot agraint la presència i la missió dels membres de la Vida Consagrada a la diòcesi, demanem a Déu pels seus apostolats, perquè visquin la seva consagració amb una entrega generosa que il·lumini els homes i dones del nostre temps i els acosti a Crist, llum i salvació de tots els pobles.
L’autor és el bisbe de Terrassa
