El proppassat Cap d’Any, es van complir cinc anys de la nova llei antitabac. Ha plogut molt d’aleshores ençà. El que ja poso en dubte és que hagin canviat massa coses. Tinc el pressentiment que es podria avançar molt i molt més.
Avanço que jo no sóc fumador. Ni ganes! Malgrat tot, sempre he procurat -i no sé si ho he aconseguit- respectar la part contrària. Això sí, confesso que, treballant al sector financer, els vidres blindats de les oficines m’ajudaven prou en aquest sentit. Quan va entrar en vigor la llei, encara me’n vaig alegrar més. Ja no em molestaria més el fum dels clients. Ni tan sols el dels propis col·legues/companys de feina€ Que sortien al carrer, a practicar el seu vici. Si més no, ja no fumaves -ni tan sols- passivament.
Val a dir que una ordenança municipal de Barcelona genera polèmica. En concret, la que permet sancionar -per part de la Guàrdia Urbana- qui llença burilles al bell mig del carrer, amb la mòdica xifra de noranta euros amb quinze cèntims. Serà possible? No essent així, esdevé evident que la casa gran (vull dir, l’Ajuntament) es faria d’or€
€Perquè, damunt de voreres i asfalt, n’hi ha milions. La no-mà dura seria perfectament extrapolable a qui escup o tira xiclets al “parquet” municipal. En aquesta casuística, serien pocs els que en sortirien indemnes!.. Dit d’altra manera, “qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra”.
Si exportem els fets arreu, Terrassa no n’és pas una excepció. La catifa de burilles i més burilles s’ha convertit en el nostre pa de cada dia al paviment de tota la vila. No deien que érem la ciutat de les persones? Aquest fou un eslògan publicitari -parit de cara a la galeria- que, en conjunt, ens apliquem més aviat poc.
No es pot matar tot el que és gras. Certament. Ni es tracta d’aplicar una disciplina militarment espartana. En tot cas, caldria apropar postures -entre els fumadors i els qui no ho som- per aconseguir una ciutat més neta. No demano pas tant.
En aquest sentit, intento aportar-hi el meu granet de sorra. De manera ben senzilla. Ho faré parlant d’una preciosa capital castellana (Salamanca). Val a dir que té una riquesa arquitectònica i històrica brutal. Nosaltres, tanmateix, bé podem presumir de la riquesa arquitectònica -al bell mig de l’antic poble de Sant Pere- del conjunt de les esglésies romàniques. Com, alhora, gaudim d’un centre per a vianants ben ampli, similar al d’aquells verals.
Suggereixo copiar esquemes: que s’instal·lin -dins el mobiliari urbà- alguns elements de ferro colat per ficar-hi les burilles de les cigarretes ja consumides. La situació canviaria. Pel bé de tots€ Sempre i quan els fumetes fessin l’esforç d’adoptar un mínim compromís. Crec que m’explico. Llavors, potser sí que els agents municipals haurien de fer tasques de docència pedagògica. Convinc que l’objectiu no és fàcil. Més aviat, el repte aporta rivets d’una certa utopia. Però no voldria morir en l’intent. Entre d’altres, els nostres serveis de neteja també ho agrairien en gran manera.
Que quedi clar que no proposo sancionar i fer cash. A tort i a dret. No voldria que se’m mal interpretés. O que es capgiressin els meus mots. Alguna solució imaginativa ha d’haver-hi. No hem pas d’inventar una teoria que opti al premi Nobel.
Em permeto referir que, als propietaris dels gossos, se’ls obliga a recollir llurs defecacions. El tema tabac pot anar en la mateixa línia. Si no es fa cas d’allò del “don’t smoke”, si més no, que s’apliqui la netedat com a valor social.
