Finalment el Govern espanyol ha tret una norma sobre clàusules sòl. Però la banca no hauria fet millor la feina per diluir la força de les reclamacions (i la banca no ha redactat la norma, no li cal fer-ho directament).
Si fem una anàlisi del Reial decret-llei 1/2017, de mesures urgents de protecció de consumidors en matèria de clàusules sòl, és clar que el resultat pràcticament és un fre a la reclamació, més que una protecció als afectats.
No és només que el Govern espanyol no obligui la banca a complir la llei i les sentències, sinó que fia la sort dels afectats a un procés voluntari, que deixa sense sanció la mala praxi de la banca i a més l’absol del pagament de les costes si, després de tot, acaba donant la raó a la reclamació quan es presenti al Jutjat (és a dir, anys després d’haver cobrat interessos indeguts i d’haver-se negat a tornar-los).
Tant és així, que la banca ja s’ha afanyat a fer públic que les previsions de retorn i provisions financeres per atendre les reclamacions ja les rebaixa i minimitza.
Perquè, doncs, són conscients que si abans ja molta gent no reclamaria -per la por que el ciutadà té a la banca i als poders públics i econòmics- el text del decret llei els esperona a seguir amb la tàctica de diluir les reclamacions.
És sabut que el temps refreda les coses. I així es dóna a la banca tres mesos per resoldre les reclamacions que se li presentin, sense obligar-la que comuniqui a cada afectat que té dret a reclamar (la banca sap un per un el nom i cognoms i dades personals de tots els afectats), i li dóna el marge d’un mes extra per tal que implementi el sistema "d’acord" extrajudicial que fixa el decret-llei (i podríem preguntar-nos què han fet durant tants anys les persones que ocupen llocs com a defensors del client). La banca farà un anunci genèric de devolució i es quedarà tan ampla.
I no queda aquí la cosa, sinó que a més permet que el banc "informi i assessori" el consumidor (aquell a qui ja van prendre la mida i el pèl) per tal que aquest pugui acceptar una compensació sense diners, amb un producte financer bancari, el valor del qual fixarà el propi banc (i el banc és el que haurà comunicat a l’interessat que reclami quin és l’import que considera que li ha de tornar, sense incloure interessos legals, despeses notarials, registrals o tributàries que va carregar al client, de què el Govern espanyol ni tan sols parla).
I, encara més, quan s’entén acabada la negociació amb l’entitat financera? Doncs quan l’entitat rebutgi la sol·licitud del client (cosa que no farà directament sinó de forma sibil·lina) o no doni resposta en tres mesos, o el client no estigui d’acord amb el càlcul del banc o no pagui passats tres mesos.
Tot a mida per tal de fer la impressió al client -a qui han fet pagar interessos indeguts- que no cal que s’assessori, sinó que confiï en el banc.
I és que el decret-llei és molt beneficiós per als bancs, ja que ni els exigeix tornar els diners més l’interès legal (com seria procedent), ni ha previst la indemnització al consumidor pel capital no amortitzat per haver aplicat indegudament la clàusula sòl.
L’autor és advocat