L’amor impossible és motor de moltes de les històries de la literatura i de la vida quotidiana, entre els amors impossibles el de "Werther", la novel·la de Goethe passada als escenaris operístics per Jules Massenet i que aquests dies tenim ocasió de veure al Gran Teatre del Liceu.
L’obra compta amb dos repartiments, el primer protagonitzat pel tenor polonès Piotr Beczcala i la cantant mezzo Anna Caterina Antonacci i el segon, per Josep Bros i Nora Gubisch. Però casualitats del destí o capricis de la deessa Fortuna va voler que la grip que ens envaeix aquests dies donés l’oportunitat al tenor mexicà Arturo Chacón Creu a debutar en el paper de Werther en substitució de Josep Bros i no va decebre en absolut, sinó tot el contrari, el tenor mexicà va desplegar la seva veu amb empenta en aquesta òpera romàntica en què quatre protagonistes busquen una sortida a la cruïlla en què estan les seves vides mogudes pels vents de l’amor com ho fa en el primer repartiment Piotr Beczcala quan arriba el moment de lluïment a "Pourquoi me reveiller", com ho van fer en el seu moment els desapareguts Pavarotti o Alfredo Kraus.
Avui en dia el comportament del personatge novel·lesc no resulta del tot creïble. La idea de posar fi a la vida com a conseqüència de la depressió motivada per l’amor impossible a una dona casada certament pertany a aquestes visions còsmiques hiperbòliques dels romàntics. L’òpera es gaudeix per la música i les veus riques en matisos i que conviden a deixar-se portar; a diferència de la novel·la de Goethe, en l’òpera, Charlotte no té un paper secundari sinó que té tanta presència escènica com el personatge de Werther.
L’escenografia ajuda a entendre el món dels personatges, la psicologia d’una Charlotte freda i tancada en una habitació enorme amb només dues cadires i el quadre de la seva mare i el món exterior representat pels ocres i grocs de Werther que segons va passant l’escena i el sofriment i la desesperació s’apoderen del personatge tot canviant cap a colors cendra i ombrívols que anuncien el suïcidi. L’espectador té la sensació d’estar davant d’un conte geomètric producte d’una direcció d’escena brillant de Willy Decker. El contrast entre el vestuari d’època i l’escenografia moderna produeix en l’espectador la consciència de gaudir del millor del passat i del present. Els matisos de l’escenografia amb caire simbòlic amb una paret que s’obre i es tanca segons convingui en el moment de l’escena. Si obrim el conflicte a l’espai exterior, a la societat, o el tanquem en l’àmbit de l’individual i el privat. Un es pregunta, com el protagonista de l’òpera, per què ens desperta la primavera si l’hivern de les nostres malalties arriba sense avisar. Werther ens condueix cap al sofriment de l’amor impossible, un trajecte cap a la comprensió de si mateix i del món interior d’uns personatges que com passa en la literatura russa no troben la correspondència ni la reciprocitat desitjades en un diàleg constant amb la intimitat, el tancat i el secret. Sens dubte un espectacle delicat que val la pena.
