Els grans defensors de la competitivitat, de les bondats del lliure mercat i totes aquestes fantasies amb què pretenen (i aconsegueixen) enganyar-nos són els primers defensors del monopoli associat als favors de l’Estat. És el que passa ara mateix, de forma evident, amb les elèctriques, amb el gas, amb la banca… Pràcticament són monopolis, en alguns casos de dos, tres o quatre jugadors, però amb immenses, infinites, capacitats per imposar la llei del mercat. És a dir, la llei de l’embut: hem de passar, sí o sí, per on volen que passem, i pagar el que volen que paguem. És la "postrealitat": ens intoxiquen amb idees que sonen bé, que s’expliquen a les escoles de negocis, que dominen el món empresarial i gran part de la premsa… I després la realitat és una altra cosa. Les elèctriques ens apugen la llum quan hi ha més demanda i no estan disposades a gastar ni un euro en pobresa energètica ni altres punyetes: és el mercat, ja se sap… Amb la protecció de l’Estat, que fa meravelles. La banca, tres quarts del mateix: ha aconseguit que la gran coalició PP-PSOE s’agenolli als seus peus i li posi una catifa ben suau i còmoda per retornar les clàusules sòl. I els ciutadans que es fotin, en el sentit més literal. Pel bé de la macroeconomia, per suposat: "Too big to fall" i ja ens aguantarem. Així és com funciona el negoci: creant reserves de consumidors, convenientment engarjolats i regulats perquè no ens escapem i passem pel tub, per l’embut i per l’adreçador. Mentrestant, tenen la santa barra de parlar-nos de competitivitat, de liberalisme i d’altres boniques teories, a més de repetir-nos que això del benestar no ens ho podrem pagar i que ja ens podem anar oblidant de revisar algun dia el sistema fiscal -bàsicament indecent- que sosté aquest país. En la seva postrealitat, tot és molt normal, no hi ha alternatives al que fan i els deixen fer i a sobre, a sobre, hem d’aguantar les seves lloances a les virtuts inquantificables de la competència i la competitivitat…
