Se senten aires nous entre la població madura i que ha traspassat els cinquanta i frega o ha entrat als seixanta. Hi ha una clara reivindicació de l’experiència i coneixement, que molta gent ha assolit al llarg de molts anys de treball, i que ara poden compartir/lliurar en la seva o en una altra empresa. Acomiadar gent que encara pot aportar innovació, contactes i saviesa és un error molt greu que sembla que algunes empreses/institucions intenten esmenar. Algú em deia que ja no està de moda. No ho sé. Estava clar que no hi havia sentit a acomiadar una persona quan precisament el seu grau de criteri i experiència podia resultar imprescindible per aconseguir nous reptes i consolidar nous projectes en un espai laboral determinat. Treure profit d’aquella persona, que ja no té els neguits de construir res ni organitzar-se la vida, és una molt bona oportunitat. Prescindir de qui més sap i qui més enginy acumula és d’una negligència absoluta davant la incertesa i la complexitat del moment present. Sumar i no pas restar no és cap tonteria.
En aquests moments hi ha tota una moguda prou interessant al voltant d’aquesta maduresa activa/middlescence que vol obrir-se camí i agafa més seguidors dia rere dia. El que s’ha après cal compartir-ho en empreses i grups d’opinió/treball. Aquest és el cas de Sénior Carisma que agrupa professionals que malden, amb diferents accions, per eradicar el tòpic de la tercera edat i la desconnexió sociolaboral de qui ha arribat als seixanta. Aquesta és la tasca de Laura Rosillo que des de fa temps es troba en primera línia de combat en la reivindicació de les possibilitats/habilitats dels treballadors sèniors. El seu blog és un recorregut per tota mena de possibilitats en aquesta nova etapa de l’organització del treball i aquest immens ventall de tasques i imaginatives especialitats laborals que es poden dur a terme. La mediocritat domina el món i està molt present en moltes empreses. És del tot contagiosa i sovint no hi ha la vacuna pertinent. Davant d’això hi ha moltes iniciatives en paral·lel on les xarxes socials juguen un paper cabdal. Només cal moure’s un xic per veure la dimensió d’aquest i d’altres fenòmens. És qüestió d’obrir la finestra i que entri aire fresc i veure que la gent es mou i, sobretot, comparteix i ajuda. Un altre tema que mereix uns quants articles. Es veu l’egoisme però la generositat és també extrema, tristament desconeguda.
Reconec que, sovint, les converses sobre prejubilacions i jubilacions definitives acaben enfarfegant. Sembla que no hi hagi res més i que el destí acabi sent un paisatge de gent desendollada de la realitat i d’aquella activitat on havien estat veritables mestres. Sembla que no sapiguem conjugar un altre verb que no sigui aquest. No ens ho podem permetre i mantenir-se actius, transmetent/abocant talent, és també una conducta solidària i de complicitat per a una societat que té un futur del tot incert i desdibuixat. No sé si els golden workers acabaran dominant el món (!) però sí que, ben segur, han de ser un revulsiu per a aquell discurs ancorat en la prepotència i la ignorància.
