Avui més que mai, davant l’actual context polític i social, estem aprenent que la judicialització de determinats conflictes ens porta a un sense sentit o, el pitjor, a un carreró sense sortida.
Òbviament no sempre podem escollir. Però, si ens hi parem a pensar, resulta sorprenent com en el món dels negocis instruments com la mediació no hagin estat acollits fins a avui com una alternativa molt i molt intel·ligent per a la gestió dels conflictes.
Si afirmem sovint que els negocis són els negocis, i que han de quedar al marge de consideracions polítiques i fins i tot emocionals, per què l’experiència que tenim els professionals del dret és que les empreses tot sovint es perden en plets costosos i en molts casos inútils per als interessos d’ambdues parts en conflicte?
Per què si els homes i les dones de negocis són capaços d’arribar a acords comercials amb una rapidesa i visió sovint envejables no són capaços d’aplicar la mateixa fórmula d’èxit quan han de gestionar els seus conflictes?
Judicialitzar els conflictes empresarials que es podrien gestionar amb fórmules com la mediació o l’arbitratge és en la meva opinió un fracàs per a l’empresa.
Els judicis haurien de quedar relegats a discussions amb un alt component jurídic, és a dir, temes on les posicions de cada part depenen d’interpretacions jurídiques complexes que només pot dilucidar un jutge. Però, d’aquestes, n’hi ha poques en el món empresarial, sobretot de la pime.
Els motius que porten les empreses a embarcar-se en un judici són diversos, però voldria destacar-ne alguns que són especialment paradigmàtics del que no hauria de ser una cultura empresarial del segle XXI.
Quan l’empresari assumeix com a personal l’enfrontament amb l’altra part i, lluny d’adoptar un enfocament pragmàtic, vol lluitar pel que considera un atac personal.
També hi ha qui utilitza la justícia com a instrument dissuasiu per forçar la negociació de l’altra part, estant convençut que aconseguirà una millor posició negociadora un cop iniciat el plet. A vegades pot funcionar, però el cost i el risc que s’assumeix no sembla una aposta massa intel·ligent.
Finalment hi ha qui creu que és millor un plet que una negociació, perquè en una negociació s’ha de cedir en algun moment, i s’encaixa molt millor la imposició d’un tercer que la cessió en pro d’una solució comuna.
Segur que molts de nosaltres, en algun moment, ens hem vist identificats en alguna d’aquestes posicions, i si ho mirem en perspectiva és molt probable que arribem a la mateixa conclusió. Aquests no són motius consistents per judicialitzar un conflicte que podem gestionar amb fórmules alternatives.
Quan em pregunto si veig la mediació com una eina per a la gestió dels conflictes en l’àmbit empresarial, el que concloc és que, més que una eina, la mediació convindria incorporar-la com a part de la cultura d’una empresa. Començant pels conflictes entre empleats, passant pels conflictes entre socis i acabant per incorporar-la als conflictes amb clients proveïdors i col·laboradors.
Si a més a més transcendim els nostres negocis a l’àmbit internacional, la conveniència de solucions com la mediació per gestionar conflictes es fa encara més evident.
Els negocis d’àmbit internacional han de fer front, cada vegada més, a més complexitat, ja que el comerç no només es fa a través de fronteres físiques, sinó també culturals, religioses i a vegades fins i tot ètiques, sense deixar de banda la complexitat derivada de l’evolució tecnològica dels productes i també de les cadenes de subministrament.
Cal recordar que, moltes vegades, les disputes provenen de qüestions com ara si el que s’ha subministrat o prestat compleix les expectatives de l’altra part. De fet, molts conflictes provenen d’expectatives poc realistes.
Quan els nostres negocis estan basats en relacions més que en l’estricta transacció, és encara més interessant la utilització de la mediació. Perquè en la mediació la resolució del conflicte neix de les parts. Són les parts enfrontades les que construeixen la solució. Reforçant la confian- ça en lloc de trencar-la i predisposant-se molt més al compliment del que s’ha acordat entre tots.
Potser hi ha qui digui que ens cal evolucionar com a societat per incorporar eines que estan assumides com a normals en economies de primer ordre com l’anglesa o l’americana. Però si ens hi posem algun dia hi arribarem o com a mínim hi estarem més a prop.
L’autora és advocada i assessora a la Cecot
