Tant és que li diguem pandilla, canalla, kuadrilla, colla, grup d’amigues o troupe. L’essència és la mateixa i sempre ha existit. Tanmateix, aquells grups de nens i nenes preadolescents, jugant sense preocupacions al carrer, semblen estar en perill d’extinció.
Fins i tot per Sant Joan, probablement una de les diades més emblemàtiques i més sentides per la canalla, és ben visible: ja no es veu una foguera a cada carrer o cap de cantó. Més aviat en tenim poc més d’una dotzena (a una per barri, vaja).
On són els grans amuntegaments de mobles vells, als quals es calava foc davant de totes les veïnades? Les seves cendres, en tot cas, són les mateixes que les de la cultura popular infantil. I, malgrat tot, sembla que tothom coincideix amb el plantejament: els nens i nenes han de jugar. Com explica Marta Contijoch, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, "els nens han de viure les seves primeres experiències al carrer, donant als espais uns usos alternatius als que els adults han dissenyat". Han de resignificar els espais, perquè el carrer no és tan sols un escenari: "És el seu referent biogràfic, la seva vida", afegeix Contijoch al seu article sobre la desaparició de la cultura infantil al llibre "Barris corsaris" (Pol·len Edicions, 2016).
Tanmateix, el procés de digitalització està deixant en l’oblit meravellosos jocs com pegar bots damunt un bassiot, dibuixar el terra amb guixos, saltar a la corda, patinar, córrer amunt i avall, fer porteries de futbol amb un parell de jerseis… "The times they are a-changin", que diria el darrer premi Nobel. És cert. Però potser hi ha un equilibri entre aprofitar les noves tecnologies però no perdre el carrer com a espai de joc i socialització.
Sí, el carrer com el lloc on trobar males companyies que desagradaven als nostres pares i mares. Sí, on quedar exposats a perills que han fet de nosaltres les persones adultes que som avui en dia. I és que és això, precisament, el que estem robant a les nostres criatures: una infància en què desenvolupar-se de forma sana. Per això ens cal reapropiar-nos de l’espai públic. Dotar-lo de nous usos no mercantilistes. Qüestionar allò del "civisme".
I, si no, ens queixarem que els joves pugen idiotitzats, despolititzats, sense sang a les venes. Perquè no els deixem ni jugar a pilota, a les places. I potser és que els tenim sobreprotegits. Tancats a casa. Segrestant la seva infantesa.
L’autor és militant de la CUP
