El 6 de desembre de 1914, la Sagrada Congregació Consistorial va enviar als bisbes diocesans italians una carta circular amb el títol "El dolor i les preocupacions". En ella es demanava per primera vegada que s’instituís una jornada anual de sensibilització sobre el fenomen de la migració i també per promoure una col·lecta a favor de les obres pastorals per als emigrants italians i per a la formació dels missioners d’emigració. Com a conseqüència, el dia 21 de febrer de 1915 es va celebrar la primera Jornada Mundial de l’Emigrant i el Refugiat. Enguany arribem a la jornada número 103.
El tema escollit pel papa Francesc és: "Emigrants menors d’edat, vulnerables i sense veu". El sant Pare vol focalitzar l’atenció en els més petits, especialment els qui estan sols i es troben desprotegits perquè són menors, estrangers i indefensos; perquè se’ls força a viure lluny de la seva terra natal i perquè estan separats de l’afecte de la família. Perquè "molt sovint, els infants arriben sols als països de destinació i no essent capaços de fer sentir la seva pròpia veu es tornen fàcilment víctimes de greus violacions dels drets humans". La migració és un fenomen mundial que no afecta només persones que busquen treball o unes millors condicions de vida sinó també persones que fugen de veritables tragèdies humanes.
Els infants són els qui més sofreixen les conseqüències de l’emigració, gairebé sempre causada per la violència, la misèria i les condicions ambientals, factors a què cal afegir la globalització en els seus aspectes negatius: la cursa desenfrenada cap a un enriquiment ràpid i fàcil porta amb ella també l’augment de xacres terribles com el tràfic d’infants, l’explotació i l’abús de menors i, en general, la privació dels drets propis de la infància.
El Papa proposa tres línies de força per respondre a aquesta realitat. En primer lloc, ser conscients que aquest fenomen forma part de la història de la salvació, és un signe dels temps que cal analitzar per centrar-nos en la protecció, la integració i la recerca de solucions estables. En segon lloc és necessari treballar per a la integració dels infants i els joves emigrants i també cal que s’adoptin procediments i plans de cooperació adequats, acordats entre els països d’origen i els d’acollida. En darrer lloc, cal buscar i adoptar solucions permanents.
Es tracta d’un fenomen cada vegada més greu i complex que s’ha d’afrontar des de l’arrel. Les guerres, la violació dels drets humans, la corrupció, la pobresa, els desequilibris i els desastres ambientals són part de les causes del problema.
Els països d’origen han de fer front a les causes que provoquen l’emigració amb la col·laboració de tota la comunitat internacional per posar fi als conflictes i la violència que obliguen les persones a fugir.
D’altra banda, és precís que es projectin programes adequats per a les zones afectades per la inestabilitat i per les injustícies més greus, perquè es garanteixi a tothom l’accés a un desenvolupament autèntic que promogui el bé dels nens i les nenes, esperança de la humanitat. No oblidem que un dels punts de l’examen final de la nostra vida es refereix a l’acollida que dispensem al foraster (Mt 25,35).
L’autor és el bisbe de Terrassa
