Sant Obama, futur expresident i premi Nobel vés a saber per què (com el de Dylan), se’n va deixant enrere un balanç trist i pobre. Clar, en comparació amb el perfil més aviat neanderthal de Donald Trump, Obama brilla amb llum pròpia i ens sembla gairebé un déu. Té elegància i dignitat, és un grandíssim venedor de si mateix, no acumula escàndols ni coses rares, sap escriure i parlar amb força, no ha empitjorat les coses, no diu ni fa animalades… Els seus vuit anys no han estat gens malament: precedit per Bush i succeït per Trump, passarà a la història com un gran president i el trobarem a faltar d’aquí a quatre dies. Ara bé, quin llegat deixa? Poca cosa. Molts grans discursos i poca cosa més. Fa vuit anys semblava el profeta de les esquerres mundials, així el va saludar moltíssima gent, que es va empassar amb ingenuïtat i superficialitat les genials enganxines del "Yes, we can". El relat era poderós, seductor, prometedor. El balanç polític d’Obama és un aiguabarreig insípid, barrejat amb moltes, moltes, fotos ensucrades de família exemplar i de president seriós però proper. Va prometre infinitament més del que ha deixat, aquesta és la qüestió. I tampoc no s’hi ha esforçat massa: ha passat per damunt, delicadament, de molts camps de mines: les guerres públiques i secretes, la discriminació racial, les desigualtats, els abusos del capitalisme financer… Ha fet poquíssimes coses de les que prometia, però, això sí, ha sabut estar. Potser més "estar" que "ser" o "fer". Per tant, de "we did", molt poc, poquíssim. Però, de construir el seu propi mite i llegenda, el que es vulgui. Anys vindran en què el recordarem i el veurem més gran del que era. Les moltes tardes de glòria que ens donarà Donald Trump ens esperen… Mentrestant, Aznar ja escalfa motors i prepara l’agenda de contactes a Washington. Que els déus ens agafin confessats…
