Potser encara sota els efectes d’haver circulat durant tres mesos només en bicicleta per un territori civilitzat i amable, on conviuen cordialment vianants, vehicles de motor i bicicletes, de retorn a casa, la circulació a Terrassa encara em sembla més una selva perillosa. En tres mesos no he sentit cap clàxon que no sigui el que acompanya, allà, el tancament i obertura de les portes d’alguns vehicles. No he sentit cap crit de protesta, ni he vist cap gest obscè de resposta a ningú. En tres mesos només he vist un vehicle accidentat. Mai no m’he trobat amb cap cas de conducció imprudent per excés de velocitat ni cap ciclista que no respectés els semàfors. I no he vist cap vehicle aparcat on no tocava, ni que fos per poca estona.
Però, per posar només un exemple sense exageració de cap mena d’un dia d’aquesta setmana, d’entrada em trobo que no puc sortir del garatge perquè hi ha un cotxe aparcat davant, que és una situació que es repeteix en gairebé una tercera part de les ocasions que he d’entrar-hi o sortir-ne. Tinc pressa, i miro d’avisar tocant el clàxon. Al cap d’un parell o tres de minuts -he estat de sort, però que s’han fet llargs-, apareix un xicot del davant de casa, uns metres més avall, que, caminant amb catxassa i amb un somriure sorneguer a la cara, s’acosta al vehicle sense disculpar-se. Li dic que tinc pressa, i somriu, com dient que no n’hi ha per tant. Li recordo que cada dos per tres em trobo amb el mateix, i finalment em diu: "És el que hi ha". I davant de la meva cara d’incredulitat, afegeix: "Doncs avisa la grua!".
Començo el recorregut cap a Mataró amb aquella mena de malestar que produeixen aquests desencontres, i que has d’evitar que no et duguin a fer consideracions precipitades sobre la condició humana en general. Però, dos carrers més avall, un altre vehicle em surt d’un carrer lateral a velocitat considerable, sense fer l’estop preceptiu, i obligant-me a fer una frenada per evitar la col·lisió. No puc evitar reaccionar tornant a tocar el clàxon, i de resposta rebo un gest obscè i no pas de disculpa. És aquesta arrogància, la que em posa malalt! Encara més tard, un vehicle aparcat en una cantonada fent tertúlia amb un vianant i dificultant la visibilitat m’obliga a treure el morro del cotxe més enllà del convenient, i tinc una petita incidència amb en vehicle que no he pogut veure a temps. Qui estava mal aparcat i culpable de l’incident arrenca a córrer.
Finalment, torno a casa neguitós. M’agradaria no haver de fer servir el cotxe perquè no m’agrada aquesta selva. Voldria tornar a la calma de la bicicleta que, on he viscut, estava perfectament coordinada amb autobusos i trens, amb suports espaiosos per encabir-les-hi i poder combinar trajectes llargs o deixar-les en aparcaments segurs. Però, quan vaig a comprar una bicicleta, als diversos establiments on me n’informo em desaconsellen que la utilitzi per la ciutat perquè me la robaran. No hi ha manera segura de deixar-la unes hores a la ciutat sense un risc molt alt de quedar-te sense bicicleta.
Sí: he tornat a la selva, i a poc a poc torno a recordar a quin país visc i de quina ciutat sóc. I em cal fer un esforç gran per anar pel carrer amb un somriure confiat a la cara. Aquell somriure que explica per què allà on he viscut aquests tres mesos els desconeguts, pel carrer, et saluden amb un gest amable.
