Hi ha un corrent de pensament que, basant-se en dades de diferents informes, reivindica l’optimisme tot i asseverant que la humanitat viu, avui dia, en el millor dels mons i carrega contra els qui mostren la cara fosca de la realitat política i social en qualificar-los de profetes de l’apocalipsi. Aquest corrent defensa que els éssers humans es troben en la millor època de la història i que, de totes les situacions globals conegudes, l’actual és la millor, la més pacífica i la més pròspera: hi ha més riquesa, més igualtat, més llibertat, més educació, més pau, més salut…
Els defensors de l’optimisme afirmen categòricament que els pobres s’estan enriquint més ràpidament que els rics i que les diferències entre rics i pobres globals són molt grans, però s’estan reduint. Opinen que la desigualtat no està relacionada amb la pobresa, ja que encara que la desigualtat augmenti perquè el ric té més, tanmateix, això no suposa que el pobre tingui menys. I conclouen, en conseqüència, que la riquesa d’uns no suposa la pobresa d’altres. L’optimista creu que les coses van bé i que en el futur encara aniran millor. Només veu la cara brillant de la realitat, però s’oblida de la cara fosca. Podem afirmar que l’home avui està en unes circumstàncies més beneficioses que mai? Sí, pel qui viu econòmicament bé i en un context pacífic; ara bé, en general, la situació és tan incerta com sempre.
Cal fer front a aquest miratge de l’optimisme. Deia el filòsof W. Benjamin que la refutació de l’optimisme és una condició fonamental per al canvi polític, econòmic i social. En efecte, si vivim en el millor dels mons, per què capficar-se en les coses que no van bé? És la negació de la possibilitat de canvi. És necessari, per tant, ser un realista radical i crític; radical no en el sentit polític, sinó etimològic, que és anar a l’arrel de les coses. Com? Mitjançant la crítica, que fa judicis, valora, qüestiona allò que va contra l’ésser humà, la qual cosa justifica la possibilitat del canvi i la lluita per assolir-lo. El realisme radical i crític no qüestiona el progrés, sinó el Progrés, és a dir, reconèixer que en la història hi ha progrés no vol dir pas que la història avança necessàriament en un permanent ascens. El realista crític mostra que la realitat social i política té dues cares estretament relacionades: el sistema que fa possible la riquesa, la llibertat, el benestar, etcètera, és el mateix que, paradoxalment, genera no solament desigualtat, pobresa, esclavitud, dolor…, sinó també corrupció, cobdícia cega, individualisme egoista, incertesa, inseguretat, inestabilitat política, devastadores aventures bèl·liques…
Els optimistes asseguren que sovint el mal genera el bé -asseveració cínica-, afirmen que gràcies al progrés tenim els drets que tenim, però s’obliden que gairebé tot aquest progrés polític, econòmic i social s’ha assolit amb terribles i cruels costos malgrat la ferotge resistència del sistema i defensen que la riquesa d’uns pocs ens beneficia a tots, una mentida intencionada. La nostra experiència diària i molts informes confirmen que és una mentida intencionada. El quadre general de la situació actual mostra que "el creixement econòmic" genera una creixent opulència d’uns pocs i alhora una desigualtat i precarietat cada cop més profundes, que la desregulació dels bancs i dels moviments de capital beneficien i fan els rics més rics; en canvi, la desregulació del mercat de treball no beneficia els treballadors i fa els pobres més pobres.
Vivim en el millor dels mons! Que els optimistes ho preguntin als abandonats, humiliats i maltractats emigrants, als qui pateixen la crueltat de les interessades guerres, als qui no tenen treball, on dormir o què menjar, a tots els desheretats del món… I escoltin bé la resposta.
L’autor és filòsof
