Parlar de sants, en ple segle XXI, sembla tasca agosarada. El laïcisme de la societat tot ho qüestiona. Veu amb mals ulls la figura d’icones. Malgrat tot, res no frenarà la meva intenció de parlar de sant Francesc de Sales (la festivitat del qual s’escau el vint-i-quatre de gener). Amb plena motivació.
Tot i haver arribat a bisbe de Ginebra, no es tracta d’un dels sants més coneguts. Si més no, a nivell popular. Té -això sí- un parell de marques identitàries que ens situaran en òrbita: és el patró dels escriptors i periodistes… I, alhora, el seu cognom dóna nom a l’orde salesiana. El seu fundador, sant Joan Bosco, el trià de referent en constituir la congregació. Com a patró de la fundació. Sobretot, per la seva paciència i bonesa. Dues virtuts imprescindibles a l’hora de treballar amb jovent.
El patrocini sobre escriptors i periodistes neix arran de la publicació de l’encíclica “Rerum Omnium”, del sant pare Pius XI (el 26 de gener de 1923). Mai no va ésser periodista. Sí que escrivia, però, una mitjana de trenta cartes diàries. En totes, s’enfrontava -amb contundència- a les tesis calvinistes. Això fa que el llegís gairebé tothom.
Parlem, doncs, de dos fets cabdals, a nivell mundial. El món de la premsa i el d’un dels ordes religiosos més importants. Raó de més per donar-li la prestància que mereix.
Fa molts anys que els malastrucs prediuen la fi de la premsa escrita. Alguns estudis la situen el 2017 (als Estats Units) i el 2024 (a Europa). Jo em permeto posar-ho en dubte… Si més no perquè també hi va haver endevins que anunciaren la fi de la impremta… I ja s’ha vist. No pot pas ésser gens fàcil enderrocar allò que fou batejat com la galàxia Gutenberg, per part d’en Marshall McLuhan. Dins l’era digital, tot s’ha reconvertit. Sense haver d’enterrar ningú. Fins i tot, els periodistes fotogràfics han sabut adaptar el seu rol a les màquines més sofisticades. Aplicant termes eclesiàstics i del Concili Vaticà II, gairebé tot seria qüestió d’aggiornamento.
Què no hauré de dir sobre els salesians, sense que se m’acusi de parcialitat? Em tenen el cor robat. Sobretot, després de córrer -pels seus patis- al llarg d’onze anys. Mai no moriran.
Quan ho dic, saben que faig referència a la formació que m’han donat. Una llavor que m’ha permès obrir-me pas a la vida. Unes arrels de les quals sempre presumeixo. És un plaer i un orgull dir que sóc antic alumne de l’obra.
Tornant al fil conductor de l’article, la figura de Francesc de Sales se’ns presenta com una mena de lluminària. Dins d’una societat sovint buida, manquen figures de pes. Líders que fixin els viaranys per on ens cal anar. Aquests punts de referència no ens els poden fixar els polítics. Molts d’ells no en saben. O no en volen saber més. Ja ens han demostrat de què són capaços!
Heus ací algunes raons que justifiquen la seva fama. Motius que donen suport a la seva pluriocupació. Podem aprendre molt d’ell… L’amor a la professió. L’estil viu. La claredat de pensament. La passió en defensa d’objectius ferms. La consagració de la vida a l’assoliment d’un ideal.
Amb independència del seu lligam eclesiàstic, resulta evident que som davant d’un personatge consistent. Dels que esperonen. Per tant, ja no es tracta sols de recordar-lo. Potser ens cal idealitzar-lo. Per copiar un estil, una manera de fer, unes actituds, unes vivències.