Som un país sense gran política. De petita, a curt termini, de regateig, la que vulguem. A dojo. Però de gran, ni en pintura. Petitona, discreta, encongida, d’ambicions majúscules per a personalitats d’estatures minúscules. Justament ara que ens caldria política de la bona, amb visió històrica, amb grandesa, amb solatge intel·lectual, tenim política de maniobres. Embolcallada, això sí, de grans dosis d’èpica d’estar per casa. Una cosa és el que es diu, una altra el que es pensa, el que es tem, el que es pot reconèixer… Aquesta és la política que bloqueja el país, que mareja la perdiu i que no governa res. Catalunya està políticament en fallida, agradi més o menys reconèixer-ho. Tanmateix, el gest de Puigdemont anunciant que no serà president en un any… Què significa? Grandesa, tacticisme, sacrifici? Ves a saber, però és un gest diferent, que sembla noble, tot i que ja ho anirem veient. Quin tipus més estrany, aquest Puigdemont. Es veu una persona "normal", expressió que no diu molt, però que li encaixa força. Sap que és un president de circumstàncies, un fusible posat per a una etapa perillosa del "procés" en la qual algú haurà d’acabar palmant. Té força números: a ell li toca el desafiament final, el castell de focs que inaugurarà -excepte que hi hagi un miracle- una nova etapa de confrontació, caos i duresa. Ell és l’últim d’una època i després d’ell possiblement vindrà un temps nou, no forçosament la independència. També pot ser l’enfonsament, la depressió… Aquesta és la clau de la seva renúncia? O una derrota electoral anunciada? Ni idea. Però en Puigdemont apunta un "saber ser i saber estar" no gaire habitual, acompanyat d’un "saber marxar" menys habitual encara. El 2017 està tendre, tot just estrenat… Ja anirem veient, perquè la roda gira i ningú no sap on va. L’únic evident és que s’emportarà molta gent i que escombrarà radicalment el passat. No forçosament per anar a millor ni per arribar al paradís, aquest és el problema…
