Posar una estelada als pessebres, o una senyera o una bandera espanyola, no és una bona idea. Ni penjar-la dels arbres de Nadal. Com tampoc no és gaire intel·ligent barrejar les estelades amb la cavalcada de Reis, com es vol fer a Vic, amb els fanalets independentistes que gràcies a TV3 es convertiran en la imatge pseudooficial d’aquesta nit màgica. Munició gratis per a les bateries mediàtiques de l’unionisme borbònic: és facilíssim ridiculitzar la iniciativa dels fanalets i acusar-la de manipular l’esperit innocent dels infants. Fa lleig, la veritat. Com fa lleig quan manipulen la imatge de l’apòstol Santiago (“y cierra España”, per variar) en nom de l’espanyolisme més ranci o tantes i tantes tradicions populars en les quals la religió, l’alegria o la festa s’emboliquen amb la “rojigualda”, l’himne i tota la parafernàlia de sempre. Si es fa en nom d’Espanya, cap problema, és la cosa més normal del món, absolutament indiscutible. Si es fa en nom de Catalunya, és una manipulació grollera i ofensiva€ Tanmateix, relativitzem-ho una mica€ Polititzar les tradicions és tota una tradició històrica, aquí i arreu i a totes les èpoques: les celebracions populars són una magnífica finestra oberta a la propaganda de tota mena de coses, des de productes polítics fins a productes comercials. No siguem massa exquisits, perquè normalment depèn del punt de vista i perquè és pràcticament impossible que la vida sencera no es barregi amb un partit de futbol, una cavalcada o una ballada de sardanes. Possiblement la qüestió resideixi en la mesura. Si se’n fa un gra massa, acaba enfarfegant. Ens podríem estalviar perfectament els fanalets que acompanyen els Reis indepes i republicans, com els excessos estètics i ideològics d’alguns ajuntaments progres que es passen de frenada amb el Nadal. Entre fer les coses com si estiguéssim al segle XIX, amb una parella de guàrdies civils acompanyant el crucifix, i carregar-se les tradicions de forma destralera, hi ha marge per al canvi, per a la subtilesa i per fer visible que el país i el món canvien sense parar. Omplir una cavalcada d’estelades no té sentit, però amagar-les o negar-les, tampoc. La qüestió rau en la mesura i en la “finura”.
