Cada any, la mateixa comèdia. Les apujades de preus típiques del mes de gener. Una notícia que es repeteix una i altra vegada. Com que és més tradicional que el torró o la loteria, ni ens immutem, ens ho empassem amb una naturalitat impressionant: estem tan acostumats que ens robin, a no assumir ni els nostres drets ni els nostres deures, que fan amb nosaltres el que volen. L’electricitat ha anat multiplicant les seves tarifes miraculosament: les elèctriques diuen una cosa i la factura insisteix a dir-ne una altra. De moment, no hi ha manera d’aclarir-se gràcies a l’enganyós sistema de tarifes aprovat pel govern espanyol, però pagarem més, molt més, que el 2016. El gas puja un 3,5% i el butà continua escalant preus cada dos mesos. Els carburants, calculem que un 3%, però ja trobaran la manera d’apujar-los més, amb la complicitat del Govern. I l’aigua és l’excepció, no puja, quan depèn de decisions municipals, tot i que la Generalitat s’ha inventat una fórmula creativa per compensar l’ATLL: és a dir, que es paga l’increment amb els impostos, però ens venen que no puja. Per no parlar de l’habitatge, que va inflant la seva bombolla.
En tots aquests sectors, en tots, hi ha el govern central o autonòmic pel mig, sempre enredant a favor dels grans interessos corporatius, sempre beneint el creixement espectacular dels beneficis i de les tarifes que paguem. Mai, mai, no defensen seriosament els ciutadans. Ni els consumidors, evidentment. Simplement ens tracten com a súbdits, com a moneda d’intercanvi de favors. Els deixen apujar tarifes a canvi d’altres coses, en cap cas a canvi de beneficiar l’interès general. El ritual de cada mes de gener és la més visible expressió d’aquesta obscenitat que volen que creguem que és capitalisme o lliure mercat, però que no és altra cosa que una extorsió legalitzada. Al mateix temps, ens venen que puja el salari mínim un 8%, que fa patxoca: cinquanta euros més. O anuncien lleugeríssims retocs salarials que es van estudiant sense presses, no fos cas que l’economia -sempre tan delicada quan es tracta de salaris- de sobte no ho permeti€ Vaja, que és evident que no podem queixar-nos: tot puja moderadament. I ens ho empassem.
