L’Ajuntament de Terrassa està acabant de preparar els pressupostos per a l’any 2017, dels quals ha avançat algunes dades generals pendent encara de tancar les negociacions amb els diversos grups polítics que n’han d’assegurar l’aprovació. Com se sap, els pressupostos -i la seva execució- són l’instrument principal de qualsevol projecte polític i la seva aprovació és la decisió política de més rellevància de qualsevol parlament o consistori municipal, de govern i oposició. I és per aquesta raó que sovint els partits i les formacions polítiques tenen la temptació de convertir el debat més en una oportunitat per accentuar les discrepàncies en públic i exhibir múscul que per mostrar flexibilitat i buscar acords.
Des del meu punt de vista, però, i atenent les circumstàncies pressupostàries especialment difícils dels temps que vivim, seria bo que la negociació seguís uns altres criteris. En primer lloc, caldria que fos el més racional possible, en el sentit que tingués en compte les limitacions objectives dels ingressos i de la despesa. Demanar -o exigir- no fa pobre, que es deia abans. Però seria esperable que qualsevol proposta de més despesa que fes govern o oposició expliqués clarament a costa de quina retallada es faria o quin increment d’impostos s’aplicaria. Els polítics haurien de ser els primers interessats que les seves propostes tinguessin un caràcter pedagògic, en el sentit que els ciutadans prenguéssim consciència que qualsevol nova proposta de despesa l’haurem d’acabar de pagar nosaltres mateixos, d’una manera o altra. És a dir, aconseguir que despesa i assumpció de la responsabilitat anessin sempre juntes.
L’altre criteri que caldria aplicar en la negociació d’un pressupost hauria de ser que els grups respectessin la força del seu pes democràtic. Quan no hi ha majories absolutes -que d’entrada no és pas una mala situació-, és lògic que les grans decisions es pactin. Però és obvi que seria inacceptable que una minoria electoral imposés condicions com si tingués la majoria de govern només perquè els seus vots són necessaris per aconseguir l’acord. Els acords, els pactes, haurien de reflectir el millor possible quina ha estat la voluntat popular de la ciutadania, i els partits haurien d’acceptar democràticament quina és la seva força popular real, i no pas la seva capacitat d’obstrucció o coacció des d’una posició minoritària. Digueu-me ingenu. Però la situació econòmica de la ciutat no permet frivolitats ni demagògies de cap mena. I seria una gran lliçó de responsabilitat i d’intel·ligència política veure que, en moments difícils, els nostres representants polítics són capaços d’actuar de manera col·laborativa, buscant més el consens que l’exhibició de les diferències. Els numerets pensats per distingir-se els uns dels altres s’haurien de deixar per a la resta de l’any i en relació a qüestions que no posessin en risc el bon govern de la ciutat. En canvi, en allò que és tan decisiu com uns pressupostos, la governació de la ciutat hauria de seguir criteris de màxima seriositat. Estic segur que els terrassencs valorarem molt especialment aquells partits o formacions que demostrin més sentit de ciutat que de grup polític. Seria una manera molt esperançadora de començar el nou any.
