Hi ha qui s’entossudeix a situar un debat fictici i interessat sobre la insostenibilitat del nostre sistema de pensions. Un model que és de repartiment, solidari, intergeneracional i que es nodreix econòmicament i bàsicament amb les cotitzacions a la Seguretat Social d’empresaris i empresàries i de treballadors i treballadores en actiu per sufragar les pensions de les persones treballadores que han cotitzat al sistema i que estan inactives.
Deia que el sistema es finança bàsicament amb cotitzacions, i és així, però no ha de ser l’única font d’ingressos. El nostre actual sistema ho permet. És més: són necessàries altres fonts de finançament. Encara que també és cert que els ingressos per mitjà de les cotitzacions a la Seguretat Social encara tenen un recorregut important.
La situació actual d’esgotament dels fons de reserva -i no guardiola- té a veure amb la crisi i la situació de recessió econòmica que patim. Però no hem d’oblidar que les polítiques desplegades pel Govern del PP, per exemple, amb la reforma laboral del 2012, han contribuït de manera notable a la situació actual de manca d’ingressos. A més, aquest ha pres altres decisions regressives que han provocat la reducció d’ingressos a la Seguretat Social, com "la tarifa plana". Totes aquestes polítiques, amb una clara base ideològica, han minvat la capacitat d’ingressos fins al punt de no poder recaptar prou per fer front al pagament de les pensions actuals i haver de fer front a la retribució utilitzant els fons de reserva. Hi ha qui diu que són per a això i que es van crear per a això. Però és rotundament fals: es van crear per fer front a una situació conjuntural que es pogués donar, en concret, per l’increment futur de persones que accediran al sistema públic de pensions, el qual s’incrementarà de manera important. Havien de servir per fer front a la despesa mentre es buscaven sortides per incrementar els ingressos i acomodar el sistema a la nova realitat, però es parlava de l’any 2050. Aquest Govern ha sufragat des del 2012 les seves polítiques de retallades i de tarifes planes amb la capacitat d’estalvi del sistema de pensions, modificant la llei que regulava el límit de despesa i destinant 60.000 milions a fer front al pagament del deute i a subvencionar empreses per contractar personal. Per cert, els fons de reserva es creen el 1996 gràcies a la concertació social (pactes de Toledo), però fins a aquesta data els excedents que es generaven en el sistema, els utilitzaven els governs de torn per subvencionar altres menesters que no tenien res a veure amb el sistema de pensions. Si els excedents del sistema s’haguessin quedat en el mateix sistema, avui els fons de reserva gaudirien d’una bona i important salut econòmica.
Dit això, cal recordar per què és important tenir-ho en compte, ja que la situació de l’ocupació, la contractació precària, la devaluació soferta en els salaris aquests últims anys, etcètera, han tingut molt a veure amb la disminució dels ingressos. Així que podem concloure que la reforma laboral del 2012, imposada pel PP i aclamada per CiU en el seu dia, ha tingut efectes molt negatius per al sistema.
Avui la despesa en pensions a Espanya suposa una mica més de l’11% del PIB i pot arribar al 15%. CCOO ha presentat una proposta per augmentar l’ingrés a 71.000 milions d’euros. És possible fer-ho i ens situaríem a nivells com els d’Itàlia (15,7%), França (14,9%), Finlàndia (14,2%) o Àustria (13,9%), per posar alguns exemples del nostre entorn.
La nostra proposta és pública i coneguda, i el nostre secretari general l’ha presentada a la comissió parlamentària dels pactes de Toledo. Algunes mesures han de ser d’aplicació immediata, perquè així ho requereix la situació, com ara augmentar i no limitar les bases màximes de cotització, o incrementar la base mínima de cotització i posar fi a la política nefasta de tarifa plana imposada pel PP. També és necessari, i és factible a curt termini, que l’Estat assumeixi la despesa de gestió de la Seguretat Social, ja que és l’única despesa de l’Administració que no se sufraga amb la imposició general. Això significaria alliberar gairebé 4.000 milions d’euros per destinar-los al sistema de pensions.
També és cert que elevar els tipus de cotitzacions és una mesura que contribuiria a incrementar l’ingrés, i més si tenim en compte que l’any 1982 els ingressos a càrrec dels empresaris i empresàries eren de l’ordre del 27,28% i els dels treballadors i treballadores, del 4,82%, amb un total del 32,10%. Des de l’any 1995 fins avui els empresaris i empresàries aporten un 23,60% i els treballadores i treballadors, un 4,70%, amb un total del 28,30%. Hi ha recorregut per fer propostes. I CCOO les està fent: equiparar les bases del règim general (RG) i del règim especial dels autònoms i autònomes (RETA); alimentar l’ingrés via impostos; finançar les pensions de mort i de supervivència (més conegudes com viduïtat i orfandat) amb impostos, però sense canviar el seu règim jurídic i que segueixin sent part del sistema de la Seguretat Social; apostar fermament per un altre model productiu de més valor afegit, amb un fort protagonisme de la tecnologia en els processos i amb una forta presència de R+D+I que permeti posar fi a la precarietat, tenir salaris dignes i eradicar la pobresa laboral, i fer un primer pas vital: derogar les dues últimes reformes laborals, la del 2010 i la del 2012.
Per abordar una situació com l’actual, ja tenim l’eina adequada, gràcies al diàleg i a la concertació social. Són els pactes de Toledo, i és aquí on han de donar-se el diàleg, la negociació i l’acord. I no amb la imposició del PP de l’any 2013, que ens ha portat, entre altres coses, a devaluar les pensions actuals.
Fa poques setmanes es va presentar una proposició de llei per augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) a 800 euros per al 2017, a més d’articular mecanismes perquè, de forma "automàtica", l’SMI arribi, durant la legislatura, a 1.030 euros, que és el 60% del salari mitjà a Espanya, com així estableix la Carta Social Europea. Hi va haver una majoria de partits polítics de l’arc parlamentari que van donar suport a la proposició presentada a instàncies de CCOO i UGT. Com era esperable, però, els senyors i senyores del PP no hi van estar d’acord. La sorpresa va ser que el PSOE, en un atac de protagonisme electoralista i d’intent de guanyar legitimació pública (és una opinió personal), va pactar amb el PP augmentar l’SMI a uns escassos 700 euros per a l’any 2017, cosa que suposa una punyalada al diàleg social, però també una retallada en l’expectativa d’ingrés a la Seguretat Social i, a més, no es garanteixen l’evolució i els increments futurs durant la legislatura.
En definitiva, el nostre model de Seguretat Social té sortida, però cal prendre decisions per afrontar els reptes i per donar solucions a curt, a mitjà i a llarg termini. Nosaltres, CCOO, tenim propostes per garantir el sistema públic de pensions, i ho volem fer en el marc de la negociació i el diàleg social. I, si cal recórrer a la mobilització, també.
I per reclamar la recuperació d’aquests drets socials i laborals que s’han anat perdent els darrers anys, el passat 15 de desembre es van convocar concentracions per defensar l’ocupació, els salaris i les pensions. Al matí van ser descentralitzades a la província de Barcelona; a la tarda, a les 17 hores, hi va haver una assemblea a la seu de CCOO, a Via Laietana, 16, i a les 18 hores es va dur a terme una manifestació fins a la seu de Foment del Treball.
I és que la majoria dels treballadors i les treballadores reclamem solucions urgents als nostres problemes. Ja no podem esperar més!
L’autor és secretari general CCOO del Vallès Occidental – Catalunya Central
