Igual que ens han inventat la "postveritat" potser hauríem d’anar pensant a inventar alguna paraula com "prexoc" per condensar el moment que estem vivint quan el 2016 ja s’acaba.
L’escena del regidor cupaire Joan Coma portat a declarar a Madrid, al tribunal simbòlicament successor del TOP de Franco, marca un abans i un després. Entrem en una nova fase. Després de les amenaces verbals, de la cantinella plana i agressiva sobre la llei, ens acostem al que sempre hi ha al darrere de la llei: una força, física si cal, que obliga a passar pel tub o a assumir-ne les conseqüències. La desobediència surt cara, però també surt car, en una democràcia, començar a detenir polítics. Acabem de fer un salt qualitatiu, sobre les espatlles d’un modest regidor de Vic: les amenaces són serioses, aquest és el missatge. Després de la llei vénen els policies, les furgones, els calabossos, els càstigs exemplars i, ja a la vora de la darrera frontera, les presons. Així funciona: la sedició no és cap broma, res a veure amb somriures i manifestacions. Porta tot plegat a algun lloc? No. Només a accelerar el xoc dels trens, a dividir la gent entre el blanc o el negre. I a degradar el país. Però a Madrid hi ha massa gent convençuda que pot guanyar la partida si apuja l’aposta, si arriba fins al final i destrossa l’adversari.
La primera vegada, és probable que funcioni. Però a la llarga no servirà de res. La trituradora legal i judicial només condueix a un xoc més endavant, un dia no massa llunyà, quan el recurs a la por ja no sigui eficaç.
De moment hem vist un tràiler de la pel·lícula que ens espera. Però cap dels que han escrit el guió no s’imagina que el final serà molt diferent del que els agradaria: les bones històries solen tenir girs imprevistos. I aquesta el tindrà, si no el 2017, sí uns quants anys després.
