Una de les facultats que distingeixen els humans de la resta d’animals és la de parlar. No dic de comunicar-se, que és un concepte molt més ampli, sinó de parlar. I en la parla no solament ens comuniquem, sinó que expressem tota la nostra manera de ser, o una bona part. Expressem la nostra vida. Sovint, quan enraonem, diem més del que creiem. Potser no som capaços de transmetre el que volem dir -"no sé si m’explico", diem-, però, en canvi, manifestem, sense voler-ho ni adonar-nos-en, alguna faceta del nostre pensament, del nostre sentiment, dels goigs, pors, desigs, esperances del nostre viure. En definitiva, transmetem la nostra vida.
La paraula és, doncs, una eina poderosa, rica i ens defineix. La paraula és transparent. Transparenta i transporta el nostre ésser. És conductora de vida. Amb quin goig usem la paraula escrita per expressar els nostres sentiments a una persona estimada que està lluny de nosaltres. O bé amb quina delicadesa donem ajut, consell, suport a qui ho necessita. O bé manifestem gratitud, demanem perdó, sol·licitem consell. O volem, senzillament, expressar el goig, la joia, l’alegria que sentim per dins.
Hi ha paraules que són carícies per a l’ànima, que donen vida. Hi ha paraules que són poesia per a l’esperit, n’hi ha que et ressusciten, n’hi ha que et fan sentir el goig de viure. Unes simples paraules: «gràcies de tot cor», o bé «he pensat molt en tu», o «tenia ganes de veure’t», quan t’adones que són vertaderes i surten del cor, et fan renéixer. Sí, hi ha paraules que són vida. De la mateixa manera que altres porten verí.
De fet, és d’una altra cosa que vull parlar. Avui vull fixar-me en la forma, en la manera com fem servir la paraula, les paraules, l’expressió externa de la paraula. Val la pena esforçar-nos-hi, perquè crec que avui és un aspecte una mica abandonat, poc treballat. Estic dient que ens hem de convertir en grans oradors, o bé en uns Shakespeare, Cervantes o Maragall de la paraula? No cal, no en sabem tant. No arribem ni aspirem a tan gran honor. Tan sols dic que a vegades es té poca cura a l’hora de parlar i oblidem que si volem dir coses amb sentiment, amb sentit, vertaderes, caldrà mesurar bé, no solament què diem, sinó com ho diem. Un bon regal requereix un bon embolcall, oi?
Vaig llegir una dita molt enginyosa que venia a dir: oi que som presumits en el vestir i que ens arreglem per fer goig abans de sortir de casa? Doncs, per què no som presumits en el parlar? Per què no arreglem les paraules abans no ens surtin de la boca? Si pensem que les paraules són per als altres, caldrà que siguin ben expressades, ben dites, ben netes i polides.
És evident també que amb la paraula podem fer molt mal. Ho sabem i no cal insistir-hi gaire. Quan sento els discursos d’alguns personatges públics que s’esforcen més a destruir l’adversari que no pas a crear pensament i a fer propostes d’entesa, penso que fan un trist favor a tots. És un desprestigi per a ells mateixos, un descrèdit de la paraula, un insult a la intel·ligència i als oients, una ofensa a la condició humana.
Quin edifici tan bell podríem fer amb la paraula! Paraula i pensament són gairebé una sola cosa, s’alimenten recíprocament. Cal pensar bé per parlar bé, i viceversa. Quan parlem, enraonem (= en-raonem), fem ús de la raó, o així hauria de ser.
Tampoc no dic que hàgim de ser uns setciències. Només faltaria. Aleshores no podria parlar gairebé ningú. Però sí que podem embellir una mica les nostres paraules.
Fins i tot el bon humor popular dóna raó a això que dic. A vegades veus algú, home o dona, molt ben vestit i de bon veure, però que quan obra la boca penses: «Faries més goig callat…», sigui pel que diu o per com ho diu. No és veritat?
Quina pena veure la paraula maltractada, no respectada, sabent que és justament la paraula el que ens fa ser persones. El poeta Joan Maragall va fer un discurs a l’Ateneu de Barcelona l’any 1903, que portava per títol "L’elogi de la paraula". Ho va dir tot i molt bé. Ell era, és clar, un gran poeta.
L’autor és físic i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
