Una de les tradicions més tontes i buides de les festes nadalenques és la del discurs del rei. No significa res, però ens passen un parell de dies fent l’exègesi de les seves suposadament sàvies i subtils paraules, de les seves refinades idees, dels missatges ocults que amaga una coma o una preposició. Doncs no. En realitat no diu res. Mou els llavis, sí, emet una sèrie de sons més o menys harmoniosos, manté un posat majestuós i totes aquestes coses que componen l’escenografia, però a dintre del discurs no hi ha res. Vaguetats, tòpics, divagacions… Però, com que ens costa acceptar que un rei parli per parlar i no digui res de res digne de ser recordat, l’hem d’interpretar. Així és com funciona el "borbonisme constitucional". Després del discurs del rei arriben els elogis dels pilotes de la cort, especialment els dos grans partits i tota la gran coral d’opinadors professionals al servei del borbonisme. Aquest any l’han clavat: PP i PSOE afirmen que ha estat el discurs d’un rei "pegado a la calle". Un monarca sensible als problemes dels seus súbdits, que pateix amb els que pateixen, que promet que si anem tots junts ens en sortirem i bajanades per l’estil, que adverteix sobre els perills infernals que esperen els que vulguin trencar Espanya, que ens repeteix que ni se’ns passi pel cap saltar-nos les sagrades lleis de la pàtria… Sí, enganxat al carrer. Més sensibilitat, impossible. I, a sobre, ho diuen ben seriosament, convençuts, esperant que ens empassem tranquil·lament aquesta rucada, com totes les que ens empassem amb infinita indiferència. Confiant que a base d’ensabonar la suprema qualitat del Borbó de torn ens convencerem de les bondats d’aquesta monarquia tan amable, tan democràtica, tan propera i càlida. Però la veritat és que tots els discursos nadalencs dels nostres reis són intercanviables, serveixen per a qualsevol any i circumstància. Mai no diuen res ni serveixen per a res. Són un ritual tan buit com la constitució, així, amb minúscules: lletra morta per a un país en coma polític.
