Nadal deu ser de les darreres festes que han estat sotmeses a un procés accelerat de descristianització pública. En privat, tothom fa el que sap, el que vol i el que pot. Però públicament, al carrer, primer vam incorporar els temes del Nadal global, sobretot l’anglosaxó: el Pare Nadal o Santa Claus, l’arbre de Nadal o les nadales nord-americanes. Això sí, amb l’habitual polèmica que porta afegida tota transgressió de la tradició. Tanmateix, de manera molt accelerada, ara hem passat ràpidament de la narració bíblica i de la barreja de tradicions globals a una representació anodina del Nadal, feta de llums led freds amb formes abstractes que, més que encendre’l, l’apaguen.
Els llums de Nadal del centre de Terrassa -aquests llums que, ai las, no fan llum- enguany ja no porten cap motiu nadalenc. No s’hi representen campanes, ni estrelles, ni boix grèvol, ni homes de la neu… Són uns dibuixos abstractes que podrien acompanyar el carnaval o la Festa Major si fos costum posar-hi llums. És una il·luminació que en lloc d’alegria transmet tristesa. Potser és adequada per a aquests temps de crisi, de què els profetes de calamitats asseguren que ja no sortirem mai més. Però quan es posaven llums per afegir alegria als carrers i als cors era, precisament, per ajudar a sortir per uns dies de la duresa quotidiana que sempre ha estat patrimoni de la majoria. Aquesta il·luminació apagada és, certament, més realista. Però això és el que ens cal per fer festa? Encara més dosis de realitat?
L’altra gran paradoxa és que, descristianitzant i destradicionalitzant el Nadal per fer-lo més universal i no ofendre les altres tradicions religioses o els que no en segueixen cap, ens hem quedat amb el Nadal estrictament comercial. Esporgant-ne el sentit religiós tradicional i els components naturalistes que li donaven tendresa emocional i un sentit ètic que fomentava l’esperit familiar i solidari, hem reduït la representació pública del Nadal a la seva dimensió més instrumental. Queden els sopars de feina amb restaurants a vessar, els regals tecnològics o d’amics tan invisibles com inconsistents, i els àpats abundants. Tot amanit amb imatges dramàtiques exhibides per les ONG que miren de treure profit de la -poca- mala consciència que ens pugui quedar.
Queden excepcions, és cert. La Fira de Santa Llúcia. El pessebre del Raval, que ja veurem fins quan el toleren les esquerres municipals amb al·lèrgia religiosa. O l’exposició a la catedral de l’Associació de Pessebristes, per cert, inaugurats pel senyor bisbe amb una estola amb una tan gran bandera espanyola com escassíssima sensibilitat estètica i política. I la cavalcada de Reis, que enguany celebrarà el seu centenari. I poca cosa més. Però, per rares, són expressions que cada vegada queden més extemporànies.
El més curiós és que això no passa a la resta d’Europa ni a Nord-Amèrica. Ni que sigui per un drama, aquests dies hem vist la rellevància que les fires de Nadal segueixen tenint a Berlín i a la resta de ciutats alemanyes. I hem vist imatges de Londres i Nova York. O de qualsevol capital mitjana francesa: Lió, Tolosa de Llenguadoc… No: nosaltres som especialment irreverents amb tot, i ho estem sent també amb el Nadal.
Amb tot, allò que ningú no ens pot prendre és la possibilitat de felicitar el Nadal. Que és el que ara mateix desitjo a tots els lectors d’aquestes ratlles, amb l’esperança que el cor encara ens funcioni amb halògens i no amb leds.
