La primera setmana de maig d’enguany, la vaig catalogar d’enganyifa. Dos mesos més tard, vaig dedicar un nou article al tema. El titulava “Gerro d’aigua freda”. Ningú no podia entendre que la justícia europea certifiqués l’abús de la mesura. Però que, alhora, tan sols autoritzés la devolució -als clients- de les xifres cobrades indegudament des del 9 de maig de 2013. Sense efectes retroactius. Tot plegat feia una immensa pudor de socarrim. La via judicial s’havia obert tres anys abans i la banca ja volia liquidar el tema. De fet, ràpidament van treure el condicionant de les noves hipoteques, posant fil a l’agulla amb l’extorn del que deia la sentència.
Malpensant, semblava que el poder bancari podria haver ensabonat algú. Si es considerava una mala praxi, calia coherència màxima. Per tant, quin era el motiu real que impedia aplicar-ho des del primer dia que s’havien subscrit hipoteques amb aquest nyap? Massa sospites. “Chi lo sa”! Això va fer que es presentés un recurs a nivell comunitari, que s’acaba de resoldre definitivament.
Celebro que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi tret els colors al Suprem espanyol. La sentència és un crochet a la línia de flotació dels bancs espanyols que l’aplicaven. Els més actius en la matèria ja feia setmanes que es movien sospitosament. Alguns d’ells -com Popular i Sabadell- ja intuïen que els tocaria gruar. Per això, s’havien dedicat a citar (individualitzadament) i a suggerir el canvi a un PH (a tipus fix) fix als clients afectats. Sota l’excusa fàcil de la bonesa actual de tipus, molts d’ells havien rebut correus electrònics amb aquesta mena de proposta deshonesta. Això sí, la condició sine qua non passava per signar un document addicional de compromís: no es podria endegar cap acció legal envers les entitats després del canvi. De fet, ja hi ha un refrany espanyol molt eloqüent en aquest sentit: “divide y vencerás”. Es tractava d’evitar que molts d’ells establissin un front comú contra els prestamistes. Tot i que aquests ho neguin.
Sembla ésser que el desencadenant d’això va ésser la sobtada caiguda de tipus de l’any 2009. Els bancs i caixes es van treure un conill de l’aixella que els garantia guanyar sempre. Quatre anys més tard -no ho oblidem!- la Comissió Europea va multar sis grans bancs internacionals. La garrotada (de mil set-cents milions d’euros) s’aplicava a Deutsche, Société Générale, JP Morgan, Citigroup, Bank of Scotland i RP Martin per manipular l’índex de l’euríbor…
…La nul·litat retroactiva de la clàusula sòl (o terra) suposarà uns quatre mil milions d’euros a les entitats de crèdit espanyoles. S’ha acabat el pa torrat de la prepotència xulesca que ha presidit la seva filosofia des de sempre. Ja era hora que algú els cridés a l’ordre. Si -tant a ells com a alguns jutges- els han fet enrojolar, que s’ho facin mirar. A partir d’ara, hauran de filar molt prim. Tant en la gestió bancària com en el servei acurat envers la seva clientela.
La meva proposta concreta als possibles afectats és prou senzilla: no cal esmerçar diners en la contractació de cap advocat. N’hi ha prou amb redactar un document -per duplicat- tot exigint la reclamació/retrocessió formal de les quantitats pendents. Es lliura a la finestreta del banc, bo i demanant el segellat de la còpia… I, si passats dos mesos, si el més calent fos a l’aigüera, llavors es presenta una demanda judicial formal.
Acabo brindant amb cava i entonant un altre adagi del costumari: “El gos mort no mossega”.
