Aquesta podria ser la xifra: més de set mil milions d’euros és el que costarà a la banca del nostre país retornar els diners per les abusives “clàusules sòl” a les hipoteques. Des del primer dia, no des del maig del 2013, com va dictaminar el Tribunal Suprem, sempre més sensible als grans interessos corporatius que a la justícia dels ciutadans “normals”. I a qui hem d’agrair aquesta reparació de la indefensió de milions de persones? A la justícia europea, ni més ni menys, que una i altra vegada castiga la justícia i les lleis espanyoles en matèria d’hipoteques i habitatge. Els partits polítics espanyols (i catalans), en la seva immensa majoria, han passat sempre olímpicament del tema: no mossegaràs la mà de qui et dóna crèdits. Però resulta que la justícia europea no està al servei de la “casta nostra”, un conglomerat d’interessos econòmics, polítics i de classe que sempre, sempre, pretén escanyar els seus súbdits/esclaus, amb les lleis a la mà, per suposat. Això passa amb les elèctriques, amb el gas, amb l’aigua, amb l’escàndol Volkswagen/dieselgate, amb les lleis d’habitatge, amb els desnonaments, amb la defensa dels clients de la banca, amb els que paguen els seus impostos religiosament, amb les autopistes radials, amb les preferents, amb les pensions i amb qui faci falta. A Espanya, i a Catalunya, el ciutadà està literalment en pilotes davant dels grans poders. La llei està al servei dels grans poders, tot i que ens diuen una altra cosa, i saben que menteixen. La sentència del tribunal europeu d’Estrasburg és un clam de dignitat i de decència que els costarà molt, molt, escoltar i acatar. Veurem quant triguen a complir la sentència, què s’inventen per guanyar temps: la llei, a Espanya, és una cosa més relativa i menys seriosa del que sembla. La conxorxa del govern (de qualsevol govern passat, present o possible en el futur) amb els grans poders no es desfarà per una sentència. Temps al temps, que aquí la creativitat i la innovació per a segons quines coses són infinites. Com la cara dura.
