Em preocupa que estem fragmentant massa un fenomen que no té altra lectura que la precarietat, terrible precarietat, de la gent que s’hi troba. Fixeu-vos que hom parla de pobresa energètica, pobresa infantil, sensellarisme… Sembla que vulguem fer compartiments/capítols independents en relació amb les diferents situacions en què es troben els milers de protagonistes de cadascun d’aquests àmbits. Compte amb segons quin tipus d’anàlisi, aïllada i distant. Es lògic que si el tema és la incapacitat per pagar els subministres ens referim a la pobresa energètica però també és ben cert que aquesta pobresa ofereix diferents/inevitables connexions/conseqüències com poden ser la manca d’una alimentació adequada, la desnutrició progressiva, el deteriorament físic i mental i qui sap si tot s’acaba amb un desnonament i una vida abocada a la manca d’una llar, d’un sostre per viure. Diferents cares però sempre d’un mateix i lamentable problema.
Penso que val la pena que entenguem que l’extrema precarietat de milers de persones és el veritable denominador comú i del qual acaba despuntant algun aspecte per damunt dels altres. La pobresa és vulnerabilitat, marginació, mancança generalitzada, però en qualsevol cas és un problema estès, únic i global. La podríem qualificar de polièdrica però sempre respectant aquest sentit malauradament cohesionador. Si anem pel camí de fer apartats/capítols/divisions podem acabar interpretant que hi ha categories de pobresa i, fins i tot, imaginar que no hi ha relació entre unes i altres. Tinguem clar que des de fa temps el vehicle de l’economia va patir una brutal sotragada de la qual molts passatgers van caure a la cuneta i encara no s’han incorporat. Tinguem també molt clar que l’invent de l’euro, magnificat/celebrat en el seu dia, ha estat demolidor en aquest esvoranc social que s’incrementa dia rere dia. El poder adquisitiu de moltes famílies no para de caure i hom acaba pensant que els bitllets de cinc o de deu, per dir alguna cosa, són més aviat integrants del joc del Monopoly que no paper moneda per a l’ús i consum de cada dia.
Veig molta misèria, cada vegada més, i algú em deia que recuperem trets i maneres de la perllongada i dura postguerra dels anys quaranta i cinquanta. Les cues per menjar un plat calent, remenar entre les escombraries o tibar d’un carro de supermercat amb un munt de ferralla o la casa al damunt en són alguns perfils però amb un mateix origen: la marginalitat. El panorama no m’agrada gens. Qualsevol situació que delimiti la mínima supervivència/ subsistència només té un nom que és el que encapçala aquest text. La darrera "novetat" és la precarietat salarial. Molta gent té nòmina però no en té prou per afrontar les mínimes despeses i necessitats. Els aturats caigueren del vehicle i ara, a l’última corba, també han caigut un bon nombre d’assalariats. Sous de misèria porten a situacions miserables. Sort que les pensions han augmentat 1 euret i l’Estat espanyol és capdavanter a recuperar-se de la crisi econòmica de fa deu anys. Quina broma!
