Estan passant moltes coses en relació amb l’opció d’independència de Catalunya. Haig de confessar que, a mi, m’atreu la il·lusió independentista, per moltes raons que ara no tinc temps d’argumentar, però que s’assemblen a les de molts altres catalans amb vocació de desenvolupar el nostre potencial econòmic, cultural i social en llibertat.
Però això no treu que sigui crític amb la manera que tenen els partits independentistes i el nostre Govern de gestionar aquest objectiu. No en sóc expert, penso sincerament que s’han instal·lat perillosament en una estratègia de precipitació, amb una mala gestió del "tempus" polític. A vegades anar més de pressa del compte compromet l’objectiu final. Un gran projecte estratègic com aquest exigeix una alta qualitat política que no veig aquí i menys a Madrid.
Fa anys, Artur Mas deia que l’independentisme s’hauria d’impulsar quan hi hagués una àmplia majoria de catalans que hi estiguessin predisposats. Però va arribar un moment en què la frustració de les retallades de l’Estatut i l’onada de ciutadans que l’Onze de Setembre de 2012 ompliren els carrers de Barcelona el van portar, al meu entendre, a un mal càlcul de rendibilitat política pròpia, es va emborratxar emocionalment i va iniciar un apropament a l’espai polític d’Esquerra Republicana, deixant desdibuixat el seu propi àmbit d’influència. Es va anant distanciant d’Unió, amb un Duran posicionat rígidament en les seves tesis, i es va iniciar la descapitalització política dels dos líders i dels dos partits. Òbviament l’escàndol dels Pujol va posar llenya al foc pel que fa a Convergència.
Dit això, crec que hi ha altres causes que comprometen l’èxit. Una d’elles és la manca de suport a nivell internacional. No tenim països aliats més enllà de certes simpaties. Una altra és la molt baixa cohesió entre els partits independentistes, amb la rigidesa i radicalització de la CUP que lliga molt poc amb els altres. El valor de dos diputats poden més que els 62 restants.
Tampoc s’avenen prou els dos partits forts; cada un vol anar per ell, Esquerra persegueix el lideratge màxim per imposar les seves tesis pròpies i el nou PDC perd capital polític amb un lideratge molt feble i poca habilitat en la "venda "del seu nou projecte. Tots es mouen amb dos objectius: un, posicionar-se com a "marca" en el mercat polític; l’altre, defensar els interessos de Catalunya. Quin domina més la seva estratègia? No ho tinc clar.
Pel que fa a la lluita entre el Govern de Madrid i l’independentisme català, cada part té els corresponents aliats mediàtics. Cada nucli d’influència intenta captar seguidors. I en això el que passa és que les persones ens polaritzem seguint un procés cognitiu que eviti el conflicte i la confusió. Per aquest motiu tendim a adherir-nos a la narrativa que reforça les pròpies motivacions, creences i anhels. Sovint aquesta manera de computar la informació ens porta a desqualificar els arguments amb què no ens identifiquem.
Finalment, veig feblesa en el procés per manca d’informació objectiva sobre previsibles escenaris de la pretesa Catalunya independent. Segurament perquè es un procés amb reptes incerts, amb dubtosos suports exteriors per al finançament i sense experiència en la gestió d’aquest gran canvi. Tot plegat impedeix poder definir què pot passar. Això, associat al poder judicial, de dubtosa neutralitat i sotmès a la pressió del Govern central, fa que des d’aquí s’hagi de tirar de les emocions per captivar i les emocions s’han d’alimentar constantment perquè no perdin força i això es molt difícil de mantenir quan el procés és llarg, inestable i ple d’obstacles.
Tot aquest conjunt de circumstàncies, al meu entendre, fa que, actualment, el percentatge de ciutadans catalans disposats a deixar-se portar per la reivindicació conflictiva de la nostra independència sí o sí no arribi al 50%. Molt insuficient per la contundència que faria falta.
Opino que actuar amb intel·ligència seria capitalitzar la pressió de la ciutadania que opta pel referèndum legal que sumats tots som el 80% de vots, i centrar-se en una negociació exigent i ben articulada amb el Govern central, que aportés valor social i econòmic per als catalans. I aquí incloc el corredor mediterrani i altres infraestructures generadores de riquesa i més ocupació.
Dit això, desitjo que "Ítaca" segueixi estan a l’horitzó amb apropaments progressius.
