Sembla que importi molt a molta gent, però en realitat el desgavell de les pensions no treu el son, seriosament, a gairebé ningú. Excepcions, les que es vulguin, però són excepcions, com les dels membres de la Marea Pensionista, que avui acaben els seus tres dies de protestes i reivindicacions. “Iaioflautes”, per entendre’ns, que lluiten per una causa justa enmig d’una indiferència incomprensible.
I no serà perquè no hi hagi informacions alarmants cada dos per tres, especialment quan el govern agafa diners de la guardiola i ens apropa cap al col·lapse del sistema amb entusiasme. Tranquils, que tot està controlat, que sabem el que fem… Diuen sempre el mateix, però al final els desastres bíblics es reparteixen democràticament i de forma inversament, perversament, proporcional: paga més qui menys té. És obvi que ja els va bé que el sistema de pensions faci fallida: hi ha grans interessos esperant un fabulós negoci de pensions privades, que tampoc no resolen res. Per tenir una pensió digna a base d’estalvi privat, es calcula que cal disposar de dos a tres-cents mil euros…
Aquest és l’horitzó cap al qual avancem, arrossegant un sistema injust, que s’ha aguantat per fer més digerible la crisi i no inquietar els votants més vells dels principals partits, a canvi de castigar els joves. I saben que, llevat d’uns quants lluitadors, la gent parla molt però acaba no fent res i esperant que les coses se solucionin soles: el país funciona així i per això ens colaran tot el que vulguin fins que no canviem.
Sort en tenim de tots els “flautes” que almenys intenten despertar les consciències i que no es resignen a continuar perdent. Potser no gua-nyaran, però sense ells encara hi perdríem més.
