Es pot viure en un món on regni la postveritat, és a dir, la mentida, l’engany, la disfressa, la simulació, la impostura? No seria aquest món una cruïlla d’on fóra impossible sortir, ja que impediria justificar qualsevol ruta? Un món sense la veritat no seria el terreny de l’arbitrarietat, de la incertesa, de la inseguretat, del perill i, per tant, del pessimisme? Acceptar que en la societat actual s’instal·li la ideologia de les "post" -veritat, democràcia, política…- és assumir el tòpic "és el que hi ha"/"què hi farem!" i, conseqüentment, renunciar a intervenir-hi.
Enfront d’aquest panorama proposo un plantejament inspirat en autors clàssics, que potser més d’un qualificarà d’utòpic, en el sentit d’impossible. Tanmateix, jo tinc la convicció que la utopia, entesa com un horitzó d’ideals, és el millor entrenament que l’ésser humà pot tenir per ser millor ésser humà. Aquest horitzó d’ideals de veritat, bondat i justícia tendeix a enllaçar els homes en una col·lectivitat i a relacionar-los a través del llenguatge per la necessitat de comunicació.
Diuen els clàssics que els homes per naturalesa aspiren a saber, que cerquen la veritat. El vocable "etimologia" ve del grec "étymos" (vertader, autèntic) i "logos" (paraula) i vol dir paraula vertadera. La traducció llatina és "veri-loquium" (el que diu la veritat), d’aquí el mot verídic. El concepte veritat no el prenem aquí ni en el sentit de la ciència ni en el sentit de la religió, sinó en un sentit vital com l’adequació entre el pensament, la paraula i l’acció. El protagonista d’aquesta adequació és l’home en la representació dels seus rols tant en l’àmbit privat com en l’espai públic. Un món on la veritat és l’eix vertebrador de la societat és un espai de la coherència teòrica i pràctica, de certeses, segur, acollidor. Si la veritat és com un astre, alguns dels seus planetes són la bondat, la justícia i el llenguatge. La bondat: viure en societat és bàsicament poder realitzar-se. És el bé de l’individu com a possibilitat de desenvolupament, de benestar i d’adaptació al món que l’envolta. L’individu només pot créixer en societat i, per tant, els seus interessos són en funció dels interessos de tots, el bé individual és en funció del bé comú. Aquest bé, que és viure en societat, assegura l’existència de l’individu.
La justícia: una altra forma de bé és la justícia, és a dir, que el bé de l’individu no causi el mal dels altres.
El llenguatge: conviure és el resultat d’una complexa xarxa de coneixements i comportaments, expressats mitjançant el llenguatge, l’art de la conversació/discussió/diàleg. Aquest art consisteix en preguntes i respostes. Les preguntes es formulen no solament com una actitud antidogmàtica -la veritat no s’imposa, es busca a través del diàleg-, sinó que es fan -les preguntes- principalment perquè qui les fa cerca la veritat, és a dir, no accepta res sense sentit i ni sense fonament (pensament crític). Amb el pensament crític -que és precisament no donar per bo el que la majoria té per obvi, no deixar res fora de la discussió, qüestionar-ho tot- hom descobreix que la comprensió de la realitat social (amb els seus diferents àmbits) presenta diferents cares: hi ha aspectes que tenen un cert sentit, hi ha assumptes que tenen un sentit totalment diferent al que ens venen i hi ha qüestions que ens venen com si tinguessin sentit, però que no en tenen gens. L’art del diàleg és un llenguatge fèrtil, té efectes positius a diferència del llenguatge de la no-veritat, que és estèril. Viure en un món on la veritat faci estada tindria com a conseqüència positiva que anés acompanyada, a més dels tres planetes citats, de l’autenticitat, coherència teòrica i pràctica, veracitat, confiança, legitimitat, credibilitat, sinceritat, optimisme moderat…
