Era i és el preu, agradi o no. Si desafies l’Estat, t’envien la policia, els fiscals i els jutges, amb tot el seu arsenal de lleis i càstigs graduals o brutals. Per tant, d’entrada, em trec el barret davant de Carme Forcadell, perquè cal tenir valor per jugar-se-la. No tothom n’és capaç: de parlar, sí, tothom, però de fer les coses… El mateix dic pel que fa a Artur Mas o als cupaires, distàncies ideològiques, astúcies i maniobres al marge. No siguem ingenus, però tampoc miserables: tenen valor i coherència i es mereixen un gran respecte. Per què? Això ja depèn d’on vulgui arribar cadascú. Els que, de moment, ens quedem a l’estació Referèndum i ja veurem si arribem o no a l’estació Independència hem d’aplaudir que se la juguin per desbloquejar la política espanyola i per forçar una negociació seriosa. Res d’eufemismes com "diàleg", diem les coses pel seu nom: negociació i debat i després votació. En referèndum, per suposat, i seriosament, sense trampes ni castells de focs. De manera que, respecte, moltíssim. I agraïment també, perquè necessitem sortir democràticament d’aquest fangar, pel bé de Catalunya i d’Espanya. Però fins aquí.
Si es tracta d’arribar al martirologi, que no deixa de ser una forma de propaganda, no. Necessitem política i no èpica, líders i no màrtirs. Sobretot líders, amb visió, amb idees i capacitat d’empatia i intel·ligència emocional i política. Poca broma, una carta als Reis… Però això és el que cal. La "judicialització de la política" és un bon marc mental, però amaga una falsedat i una veritat. La segona: és una forma de guerra sense tancs, no ens enganyem. La primera: algú s’espera que un govern no intenti utilitzar les lleis, per injustes que siguin? Òbviament, a base de jutjats no anirem enlloc. És evident que a base d’empurar-se gent no es fa política, només es creen nous problemes. Els amos dels fiscals i jutges haurien de saber-ho, si volen. Els màrtirs sempre són el pròleg del pas endavant definitiu.
