Jo anava amb el meu R-5 blanc, a punt d’arribar a casa dels meus pares. Era dia de Nadal. Feia una estona que havia celebrat solemnement la missa. Penso que encara feia tot jo olor d’encens. Havia marxat corrents, envoltat de les felicitacions dels meus feligresos i amb l’esperança d’una bona sopa de galets compartida en el caliu de la meva família.
La recordo com si fos ahir, en aquell dia assolellat i fred de desembre. Estava sola, amb aquell abric de pell artificial, asseguda en una butaca de color roig que havia estat abandonada en l’abocador proper. Tenia el cabell ros tenyit, amb ulleres fosques i amb els llavis exageradament pintats. La faldilleta tot just li cobria les cames. Ja no era bonica. Per la carretera ja no circulava ningú. Tothom estaria ja a casa, menjant i bevent, tal com s’escau en una diada tan assenyalada. Però ella estava allà, sola, a l’espera d’algun client. Era una prostituta, una dona de la vida.
Al veure-la, vaig sentir una tristesa profunda. Era el dia de Nadal! Vaig tenir la temptació, us ho confesso, d’aturar-me al seu costat, de dirigir-li unes paraules amables i donar-li uns diners per tal que abandonés per un dia la feina; almenys aquell dia. Però no m’hi vaig atrevir. Vaig passar pel seu costat; vaig passar de llarg.
Minuts després, m’atipava d’escudella, de carn d’olla, de les neules i torrons. I entre converses animades, versos i pessebres, la meva família, com tantes, celebrava el naixement de Jesús, el Salvador.
I aquella dona? Què li importaria a la pobra prostituta el Nadal? Allà estava malvenent el seu cos, llençada a la carretera, com la brossa dels abocadors. Sola, sense ningú que li desitgés unes bones festes. Bones? Si quasi fa riure. Sense família, sense el caliu de l’afecte de ningú; sense sopa de galets, sense que un infant que, tot nerviós, li recités un vers enfilat a la cadira.
I era Nadal! El dia que celebrem el naixement de Jesús, el naixement d’aquell que va perdonar la dona adúltera, d’aquell que es va deixar besar els peus per la pecadora, d’aquell que va dir que les prostitutes ens precedirien en el Regne del Cel, d’aquell que va venir a salvar el que s’havia perdut, d’aquell que s’alegrava per un pecador penedit, d’aquell que es carregà l’ovella perduda, d’aquell que feia festa al retorn del fill extraviat.
Però potser ella això no ho sabia. Ni ella ni tants homes i dones que en aquestes festes continuaren sofrint en la seva marginació i pobresa: presos, drogaaddictes, malalts, indigents, ancians solitaris, immigrants… Fa ara 2.000 anys que una dona tampoc va trobar acolliment per infantar el seu fillet. Va ser un nen que va néixer en la misèria, entre el fem del bestiar. Va ser un Déu que va escollir la pobresa i els pobres; un Déu que no passa de llarg davant el sofriment.
He pensat moltes vegades en aquella prostituta. M’he avergonyit sovint de la meva covardia i he fet el propòsit de no passar més de llarg. I desitjo de tot cor que el Nadal no sigui un insult per als pobres, sinó la gran celebració que Déu és ja amb nosaltres.
A tots vosaltres us desitjo un bon i sant Nadal!
