No recordo una reacció tan contundent dels mitjans de comunicació davant el cas de frau descobert en relació amb les mentides dels pares de Nadia Nerea i les suposades anades i vingudes arreu del món per guarir/salvar la seva filla. La gent de Fígols, d’Organyà i de la mateixa Seu d’Urgell està prou distreta amb la difusió del tema i la presència periodística que el cas ha produït. De fet des del cas Ausàs, un cas com un cabàs, em sembla que a la Seu no hi havia hagut tan enrenou.
La contundència mediàtica no té altre argument que tothom ha viscut i patit un engany però sobretot l’han sofert els que suposadament treballen al servei d’una informació curosa, verídica i contrastada (com diria la histriònica María Patiño). El cas Nà-dia ens agradi o no ha significat un gol per tot l’escaire i ha agafat el personal ben distret i adormit. Si analitzem, en fred, alguns comentaris són més aviat d’una pel·lícula de broma o d’un sainet per passar l’estona. El millor metge estava amagat en una cova de l’Afaganistan i el temps de vida no aniria més enllà dels propers quatre anys. Així podríem seguir fent anàlisis de tota mena de comentaris esperpèntics escoltats en diferents platós televisius i en horaris de màxima audiència.
Tot plegat no és altra cosa que un frau ben orquestrat que ha funcionat durant molts anys i ha produït enormes beneficis a partir d’una història que té una víctima innocent com a principal protagonista i font inesgotable d’ingressos. És un cas únic d’engany i mentida? Per descomptat que no. El que passa és que s’ha fet en viu, en directe i amb repetides actuacions i això fa mal, molt mal. I sobretot provoca una sensació de ridícul terrible per part de directors, col·laboradors i presentadors de diferents programes.
Ara es viu una acusació múltiple, i potser compartida, sobre què ha fallat i què ha fet possible aquest pervers malabarisme solidari. Malgrat tot, permeteu-me que sigui tolerant amb aquesta monumental negligència que ben segur s’estudiarà en alguna matèria i entrarà en alguna guia didàctica de les facultats de periodisme. La nostra condició humana no veu, sovint, tots els indicadors/senyals d’advertiment que envolten un fet o una situació. Podem tenir davant una estafa/engany monumental i no ser-ne conscients. Som bons per naturalesa i sovint també massa afectius i sensibles.
Això provoca un enlluernament que impedeix detectar el veritable rerefons del que ens estan venent. Molt poques persones tenen una innata habilitat per detectar farsants, cretins i venedors de fum. Permeteu- me alguns exemples:
1. No ens vàrem creure una i altra vegada les explicacions de l’Enric Marco com a suposat supervivent d’un camp de concentració alemany fins que en Pepe Bermejo va destapar la història? Sortosament l’impostor d’en Javier Cercas posa les coses en el seu lloc i, fins i tot, ha rebut un reconeixement europeu.
2. No es varen creure totes les autoritats americanes la història de la falsa supervivent, per cert de procedència catalana, de les Torres Bessones?
3. Ningú s’ha embadalit amb els encanteris d’alguna persona que amb el temps ha resultat ser un personatge sinistre mancat d’escrúpols i categoria?
4. Com és que ningú ha reaccionat, ni ha dit res, davant el tarannà coactiu, àdhuc agressiu, del company de la veïna/parenta/ alumna. Teníem un maltractador davant nostre i no el vàrem descobrir a temps. Terrible però cert.
Podríem seguir amb el llistat sense cap voluntat de remoure consciències, neguitejar el personal, ni repartir responsabilitats. En qualsevol cas, les experiències passades alimenten un discurs preventiu i prudent. Sovint excessiu i gens desitjat.
