Diuen que la cortesia no costa res i guanyes molt amb ella, vull dir que feia temps que em rondava la idea de parlar d’un establiment on pots trobar de tot. Sortir per Terrassa a prendre alguna cosa és un acte social presumptament distret i mundà. La gent que surt sempre gira al voltant d’una cervesa com a beguda bàsica i, amb aquesta, acostuma a venir el que coneixem com "picar alguna cosa". No seré pas jo qui jutgi el bar Galàxia -perdonin no els n’havia dit el nom-, doctors té l’Església i negres el jazz, però sí que m’atreveixo a dir que aquest oasi continua funcionant per diverses raons, una de bàsica és per les persones que el porten i que fan possible amb el seu dia a dia que "la cosa" funcioni, un invent d’aquestes característiques implica ballar moltes vegades amb la més lletja, molta gent no sap de les dificultats de muntar una història com aquesta de cara al públic i, a més, que rutlli. En aquest local pots trobar gent treballadora, jubilats, mestresses de casa, pesats, loteria, xinesos jugant amb les escurabutxaques, pintors, gent que només mira el mòbil, que llegeix el diari, que passa el matí o la tarda, parelles que van a dinar o sopar, barra on pots fer una copa, el que hi domina és la proximitat, el bon tracte, la xerrada distesa, al marge de bones viandes.
Sense por a errar-la, diria que el personal del Galàxia és gent sociable a qui les coses molt rellevants no li semblen massa d’aquest món, els agrada la capacitat de reflexió i una certa saviesa de la vida. Ignoro si tenen enemics, en la seva pròpia família no ho crec, fora no ho sé. El menjar que hi donen és com el tracte, de proximitat i de cuina de mercat, plats simples com exquisits a certes hores.
L’Antonio podria dir que n’és l’apoderat, l’intendent, el majordom i el director d’orquestra. Resistent com la pedra foguera, no té gens de por que el domestiquin, li agrada la gent lliure i independent de pensament i, sobretot, és curiós per naturalesa, cosa fonamental en un cuiner. Quan el veus tens la impressió que no es mou i que la història sempre l’ha anat a buscar, s’autoprotegeix sempre amb un somriure escrutador, és pura corpulència continguda, li agrada més aconsellar que no pas manar i així t’ho fa saber quan li demanes qualsevol cosa per menjar. La Mari és la maduresa mental, una cosa i la contrària, el complement, o sigui, la dona que no s’acomoda massa fàcilment a res, quan algú la treu de casetes és com una interferència radiofònica enmig d’un concert de música clàssica. Podia haver estat assistenta social, però li agrada massa la guerra a la trinxera, té aquella estranya habilitat de fer un pas enrere per algun dia fer-ne dos endavant. Ah, i per sobre de tot és pura oïda. Els dos acostumen a donar trossos i fragments de la seva persona, cosa que regalen sempre quasi bé de forma impulsiva, és aquí on precisament hi ha el gruix i el pòsit de tota la seva existència. Amb els anys han après a base de paciència i cinisme a distingir la carícia de la ganivetada. No puc deixar d’esmentar la Patro, una iaia adorable que forma part del mobiliari, sobretot als matins, una dona que ha creat el seu propi lèxic i que sempre et rep amb bona cara. L’atracció sempre és capritxosa, la sort, esquiva, i en aquesta erràtica recerca ens creuem, ens hi confiem, ens n’allunyem, ens hi impliquem, sense saber el perquè i sabent que la vida passa. No entenc -i m’és ben bé igual- l’impuls que em porta a escriure sobre aquest lloc entranyable de barri (ho faig amb molt de gust i amb una sinceritat extrema). No sé pas quin dret tinc a escriure tot això, potser el mateix dret que em dóna aquest mitjà de comunicació, que no és un altre que poder explicar segons què i a segons qui. D’altra banda penso que sempre és millor expressar-se per escrit, ja que sé el que vull dir, després ho llegeixo i veig si realment és allò que volia expressar. Amb el Galàxia molts de nosaltres comprovem que existeix una felicitat propera, la de saltar i caure al mateix temps; de tothom és sabut que la gent que té un ofici se l’anomena pel que fa, en canvi a tot el personal que porta aquest oasi els coneixem pels seus noms.
