Cremar una foto del rei no és un acte revolucionari. Provocador, sí. Agressiu, també. Revolucionari, no, a aquestes alçades del segle XXI, no. Cremar una foto genera automàticament una bona foto o un bon vídeo, una imatge d’impacte que corre per tot arreu. Fa que es posin en marxa les alarmes del sistema: els delegats del govern, els fiscals, els jutges, la policia… Fer-ho al Parlament català té un "plus", evidentment. I al balcó de la Generalitat ja seria definitiu. Tanmateix, el gest revolucionari diria que és un altre, el que realment qüestiona el sistema i evidencia que la "constitució" (en minúscules, perquè és el text i el respecte al que significa el text, que no són el mateix) cada dia existeix una mica menys. No anar al jutge quan et criden.
Aquest és el gest provocatiu: passar del sistema. Un gest, el dels cupaires, simètric al dels que sí van al jutge, però a embolicar la troca: els Pujols, els de la Gürtel, els dels ERE, tota aquesta immensa multitud d’acusats i advocats que sí, van al jutjat, però més aviat a passar-se la llei per on tots sabem. Són gestos diferents? No tant. Uns i altres han decidit que viuen en un altre món. Uns tenen el sistema al seu favor (ple d’argúcies per escapar del pes de la llei, per fer totes les trampes del món) i altres tenen els policies que els van a buscar als autobusos. Així és com funciona. Però tan antisistema són els uns com els altres.
Més enllà de les simpaties personals (tinc claríssimes les meves, tot i no anar en el mateix vaixell), els dos extrems són evidències de la decadència del sistema en el qual es basa tot. Diguem-ne "el del 78", si volem. Però està més mort que viu. Als jutjats es fa cada dia més evident: ens hem convertit en un país de jutjats i fiscals, de lleis dures i tramposos protegits, mala cosa… El de menys acabarà essent cremar la foto d’un rei. Més que res, perquè aquest rei i el que representa ja són una ficció. Fins i tot ell ho sap, tot i que dissimula prou bé.
