Amb la mateixa facilitat que em fan saltar els estudis sociològics dits d’opinió, confesso que se me n’hi van els ulls. Per tant, no és estrany que m’hagi cridat l’atenció la informació sobre l’estudi encarregat per l’Escola Superior de Comerç i Distribució (Escodi) que dirigeix amb rigor i eficàcia Núria Beltran. No discutiré l’estudi perquè no he tingut l’ocasió de veure’l en la seva totalitat i per tant seria massa agosarat i, sobretot, deshonest fer-ho. Certament, era d’esperar que si l’encarregava Escodi s’arribés a la conclusió principal que cal que els venedors estiguin qualificats (i passin per Escodi). Però val a dir que, només fent de comprador i sense fer cap enquesta, aquesta és una realitat més que contrastable. El problema no és tan sols que no es trobi gent qualificada, sinó que molts dels que ja hi són tampoc n’estan.
El que sí que em suggereix el que he llegit de l’estudi són dues consideracions que hi afegeixo de collita pròpia i per pura intuïció. En primer lloc que, si gairebé el 90 per cent dels establiments diuen que tenen dificultats per trobar personal que s’adapti a la demanda laboral, a part de la formació -que, com he dit, fins ara també s’havia deixat sovint de banda-, el problema principal ha de ser el sou i els horaris. Altres economistes més ben informats, com Miquel Puig, s’han referit de manera repetida al problema que representa oferir sous terriblement baixos al sector dels serveis. I, a sous baixos -escandalosament baixos-, no és que no puguis tenir gent formada, sinó que la que tens és impossible que estigui motivada per treballar bé. També només cal viatjar una mica com per veure que hi ha països on el més modest dels venedors t’atén amb amabilitat i ganes de servir bé. I això té molt a veure amb la remuneració. En el cas dels bars, quin contrast entre l’especialitat del cambrer mitjà d’aquí a esquivar amb la vista els clients que esperen amb altres llocs on cada dos per tres et vénen a preguntar si tot està bé i t’ofereixen aigua sense pagar (com m’imagino que passarà a Terrassa quan el servei estigui municipalitzat, oi?). Sí: ja sé que sovint té a veure amb el sistema de propines. Però és que resulta que els incentius econòmics són molt rellevants.
La segona consideració té a veure amb els horaris. El comerç ha de revisar a fons i amb rapidesa la seva estratègia horària, més pròpia de quan l’amo vivia a la rebotiga i podia tenir obert moltes hores, sortint quan calia, que no pas adequada a les necessitats actuals i també a una racionalitat productiva que faci més rendible el negoci. Cada vegada més el temps d’obertura tindrà menys importància perquè el comerç, a través de la xarxa, estarà obert les 24 hores del dia en més sectors. El comerç amb establiment físic s’haurà de replantejar quina és la seva aportació diferencial. I en cap cas serà l’horari extens, sinó la formació intensa del venedor a l’hora tant d’assessorar sobre el producte com d’oferir un postservei de la màxima qualitat. I això significarà una dignificació dels sous i uns horaris raonables, que jo començaria a implantar afavorint els contractes a mitja jornada, que podrien ser molt convenients, per exemple, per a gent gran o per a parelles amb criatures petites.
Total: que he anat a parar a la recomanació de la directora de l’Escodi: cal més bona formació d’uns venedors que, per poder-ne deixar de dir "dependents", els cal una dignificació salarial i horària de la feina. Amb la introducció d’incentius condicionats per la qualitat del servei i pels resultats. Però, de tot això, qui hi entén és la Núria Beltran.
