La deriva que estan prenent dos dels països que es consideraven exemplars en l’exercici de la democràcia (Gran Bretanya i Estats Units) fa pensar molt en la salut d’un sistema que, malgrat els seus límits, és per ara el millor que tenim.
Els termes en què es va plantejar el Brexit i els termes de la campanya de Donald Trump comparteixen, al meu entendre, el que s’està anomenant una estratègia populista i que ha recorregut a “la construcció social de l’enemic”.
Aquest concepte està expressat pel psiquiatre i estudiós de la naturalesa humana Enrique Baca, que presenta molt bé una estratègia d’alguns líders per aglutinar entorn de si mateixos un major nombre de seguidors: la de construir artificialment la figura d’un enemic de tots, “el dolent” o “els dolents”, dels quals el líder salvaria la seva inerme població de seguidors.
La construcció social de l’enemic és molt senzilla perquè aviva les animadversions genèriques que existeixen en tota la població, estimula el sentiment de frustració i la necessitat de buscar un culpable, involucrant-hi les emocions més primàries: por i ira. D’aquestes a la reacció d’atac, només hi ha un pas. Per això construir un enemic és un camí sense retorn i d’alt risc.
Els passos són molt senzills:
1- El líder assenyala una població, un sector o una classe social, una ètnia o un tipus de persones com “els que provoquen el nostre mal”. Aquí entra el mecanisme senzill de la generalització i el prejudici; tots els que pertanyen a aquesta ètnia, sector o classe participen sense més ni més d’aquesta falsa culpa atribuïda.
2- Es passa d'”ells provoquen el meu mal” a “ells són els dolents”. Aquest petit pas és gairebé inevitable i es fa simplement amb la insistència a atribuir-los la culpa.
3. Aquest panorama dualista i simple condueix a una falsa i fatal elecció: “O ells o nosaltres”. Aleshores qui simpatitzi amb algun membre d'”ells” està ja considerat com a traïdor a la causa del “nosaltres”.
4- L’últim pas és “ells” han de ser eliminats perquè “nosaltres” puguem viure.
Hi haurà algú que, llegint aquestes línies, es pregunti: què passa si no és una atribució falsa sinó real? Què passa si “l’enemic” ho és de veritat?
Jo diria que la pertinença a un grup social mai suposa ser culpable o tenir mèrit d’allò que el grup fa; la rivalitat entre els Capuletos i els Montescos, que ha existit des de sempre, ha estat abusivament falsa perquè cada persona és ella mateixa i responsable dels seus actes, no dels de la seva tribu. La idea dels immigrants com a “dolents” és tan falsa a Anglaterra com als Estats Units, encara que hi hagi, per descomptat, una sèrie de precaucions i filtres que s’haurien de prendre pel que fa a la immigració.
Hauríem de ser molt més crítics quan els nostres líders recorren a aquesta vella trampa per espantar-nos i girar-nos contra els nostres veïns.
