És ben cert que els vincles emocionals han modelat la nostra identitat col·lectiva. L’equip de govern municipal vol recuperar espais, com la Font de les Canyes, per a ús de la ciutat. És una bona notícia i una bona proposta. Un espai natural, lloc d’excursions i d’aventures diverses, que forma part de l’imaginari col·lectiu de la meva generació. Més tard, quan la crisi va destruir milers de llocs de treball, es va convertir en terreny d’horts per ajudar l’economia familiar i omplir el temps de l’atur i la jubilació forçada. "Una petita revolució agrària", deien, innocentment, els optimistes de pedra picada. Ara, en qualsevol cas, és un paisatge molt diferent del record èpic de la nostra infantesa.
Convé recuperar aquest i altres referents, amb els seus significants, per a les noves generacions. Qui perd els orígens, perd la seva identitat, ens recordava Raimon, el cantant de Xàtiva. La Font de les Canyes forma part d’un generós itinerari de llocs de memòria popular que cal reivindicar. Un patrimoni immaterial que, com hem sabut fer de manera encertada amb el patrimoni industrial, cal preservar també del pas del temps i de l’oblit. Molt sovint repetim allò del nostre ADN que, com a ciutat industrial, n’estem orgullosos. Ho hem de fer, també, per imperatiu democràtic. Recordant que les lluites socials i el combat per la llibertat han estat un fet distintiu de la nostra ciutat durant la llarga nit de la dictadura. Legítim orgull del compromís i generositat de la nostra gent.
Permeteu-me quatre propostes (a tall d’exemple) per a un possible itinerari d’espais de memòria en el combat per les llibertats democràtiques. La Font de les Canyes, com a lloc de trobada de les incipients comissions obreres, a meitat dels anys 60, lloc de reunió els diumenges al matí, amb representants d’empreses en lluita, per coordinar les lluites obreres i per recollir diners per a les persones empresonades i/o en vaga. També lloc de celebracions dels primers de maig, desafiant les prohibicions i les repressions (consells de guerra, jurisdiccions militars i Tribunal de Orden Público). La de 1969 va ser molt important "unas trescientas personas se concentraron el primero de mayo, en el lugar conocido por Fuente de las Cañas, en las afueras de Tarrasa, para dirigirse en manifestación hacia la ciudad. La fuerza pública disolvió a los manifestantes. Se produjeron varias detenciones"; conservo el retall d’aquesta crònica. Hi ha coses que no convé oblidar: sense les lluites d’ahir, no podem entendre el valor de les llibertats i els drets socials, i la necessitat de preservar-los i defensar-los cada dia.
La Rambla era el lloc de concentracions i manifestacions. Érem pocs, uns centenars, no ens enganyem. L’any vinent farà 50 anys de la manifestació més sonada. Va tenir lloc el 27 d’octubre de 1967 a la Rambla, i és coneguda com "la manifestació de les pedres", que els manifestants van treure de les vies per enfrontar-se a les forces de repressió quan van disparar i van ferir greument un jove. Aquella nit hi va haver molts ferits (molta solidaritat de persones de la sanitat de la ciutat) i moltes detencions. El llibre "Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)", coordinat pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT), recull abastament aquest episodi.
En aquest itinerari no pot faltar la plaça roja de Ca n’Anglada, davant de l’església. Un símbol de les concentracions, lluites obreres i reivindicacions ciutadanes. Les Arenes, la Maurina, Sant Llorenç, Ègara, entre d’altres, barris i centres d’activitat i informació cívica sota l’aixopluc dels capellans i de l’Església compromesa i sensible amb les seves demandes, que van destacar per millorar les condicions de vida i generar consciència de ciutat.
No voldria tancar aquest itinerari hipotètic sense reivindicar una referència a la manifestació del 10 de setembre de 1976, per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia, la primera manifestació multitudinària, legal, que va tenir lloc a Catalunya contra la dictadura. Es va formar davant del Vapor Aymerich, Amat i Jover, l’edifici actualment convertir en Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, a la Rambla. Magnífic patrimoni per explicar la nostra història. Caldria afegir-hi (al costat de les fotografies que l’envolten) aquest referents de lluita pels valors democrà-tics.
Diferents ciutats del nostre entorn han trobat la manera de senyalitzar aquests itineraris de memòria popular. Terrassa, amb la seva potencialitat, ha de fer aquest deures amb la col·laboració de tothom.
L’autor és de la comissió cívica per la recuperació de la memòria històrica (2001-2007)
